Va crear un univers propi
Una artista fora de sèrie que no va tenir mai el reconeixement que sens dubte va merèixer. La seva condició femenina li va resultar adversa. Quan Cirlot va descobrir amb sorpresa la seva obra, es va emportar una decepció quan es va assabentar que era d’una dona.
La seva obra de l’etapa surrealista, el taller i ella mateixa van configurar el millor de la seva aportació creativa.
Es va iniciar de nena, llapis en mà. L’adolescent es va adonar que el dibuix era el seu fort, i ja no va desistir d’endinsar-se en aquell camí incert i agitat. El va configurar amb llibertat sencera i desafiant obstacles. A casa no es van oposar que conreés la seva vocació artística, tot i que no l’hi van facilitar; es va resignar a pintar tancada a la seva habitació.
Amb l’edat va agafar ales i es va relacionar amb pintors i moviments avantguardistes (com ara el Cercle d’Art d’Avui o MAN), una actitud sociable que va mantenir al llarg de la seva vida.
La seva primera etapa era informalista, amb textura i negació de color. Prometia, tant, que la Maeght li havia contractat una exposició amb text ja escrit de Perucho, però Tàpies la va vetar... Aquell estil no va durar gaires anys, ja que aviat va trobar l’univers que va reconèixer com a més seu: impregnat de surrealisme màgic, on aviat van aparèixer espais interiors obscurs, simètrics, amb escenografies enigmàtiques, dominades pel ritualisme, ferides per comptats rajos de llum finíscap sims com emesos per alguna força còsmica superior.
Tal era la plasmació del seu onirisme complaent amb l’espectre d’una idea obsessiva: la necrofília. D’allà els taüts, els vampirs, els cadafals, els nínxols, les criptes, embolicat tot amb cortinatges, catifes i paviments rituals. Manava el tenebrós, però sense presència humana; alguna empremta, com un guant, vels, o pel alt, una extremitat: braç, pits, cama.
Aquest univers, ordenat en perspectives renaixentistes, també el va plasmar mitjançant el volum. Van ser objectes, com l’esfereïdora cadira elèctrica, o bé maniquins. I allà es va aplicar a donar tot el protagonisme a la figura humana mitjançant uns maniquins sorprenents que trobava en els rastrejos que feia pels Encants, brocanters i magatzems tèxtils. Duia a terme una manipulació que vorejava la pintura i se centrava en l’ornamentació perversa. I és que l’erotisme va ser el substrat obvi o suggerit que enriquia una morbositat dominant que tot ho banyava.
Va tenir l’estudi taller a la torrassa de ronda Sant Pere 3, just sota del dictat inexorable d’un rellotge gegantí, com si marqués el temps que faltava per a la dalla. Compost per dos nivells, Amèlia Riera va saber instal·lar una realitat que semblava completar el somni del quadre. Ordre, elegància, exquisidesa, misteri, recolliment, incògnites, tot feia enlairar la imaginació. Recordo una sessió espiritista que Riera va organitzar i va ritualitzar sobre una tauleta lleugera; érem molt pocs, Brossa entre ells. I va escenificar un intent de connexió amb l’esperit Cirlot.
Amèlia Riera, ella mateixa, es va convertir, amb el pas del temps, en una recreació vívida i errant digna de l’ambient dels seus quadres. Manaven el negre i uns barrets originals. Els seus dits afilats i gairebé de porcellana escollien amb elegància els vestits i les joies. La mirada era cada vegada més penetrant; la veu, cada vegada més profunda.
Vaig tenir el privilegi que em distingís amb la seva amistat.