Clàssic modern jazz tropical
L’obra d’America Sanchez combina rigor i facilitat, i simbolitza el boom del disseny barceloní Art i arts
America Sanchez és un nom artístic que s’ha d’escriure sense accents, tot i que sovint hi ha correctors que els posen. L’utilitza des del 1980 un dissenyador gràfic i fotògraf que quan va néixer a Buenos Aires el 1939 era un nen anomenat Juan Carlos Pérez Sánchez, amb dos accents. El pseudònim és antigramatical, però això no és greu: Lorca prescindia dels accents als manuscrits i Nietzsche creia que per ser lliures hauríem de desobeir la gramàtica. De fet, el títol de la formidable exposició que es pot visitar al Palau Robert (fins al 23 de febrer) resulta antigramatical: America Sanchez. Classic Modern Jazz Tropical. Escrit sense comes i amb la conjunció copulativa substituïda per la silueta d’un pollastre amb tres potes.
Aquestes quatre paraules les va fer servir America Sanchez el 2010 per definir la seva feina. Clàssic perquè és fonamental conèixer la història i aprendre dels mestres; modern perquè el disseny gràfic es va desenvolupar plenament en el context de la modernitat en països com Rússia, Alemanya i Suïssa; jazz perquè és bo saber improvisar, prendre’s llibertats i fugir de la rigidesa, i tropical perquè no s’han de perdre les riques aportacions de l’atzar, l’espontaneïtat, el disbarat divertit i la calidesa. Una modernitat puritana té poca vida, no balla ni vola, no interessa.
La d’America Sanchez és una obra made in Barcelona. Una part de la imatge d’aquesta ciutat és obra d’aquest dissenyador gràfic, que va arribar amb vaixell, el 1965, quan la capital catalana era premoderna i bastant grisa, potser per culpa de la policia, els famosos grisos. En tot cas, llavors era una ciutat menys moderna que Buenos Aires. Així que va arribar en el moment oportú, quan molta gent estava farta de tuteles ràncies i volia viure amb llibertat sense haver d’esperar el permís o la mort del dictador.
L’escola d’art i disseny Eina neix el 1967 i el logotip és seu. America Sanchez és en aquells anys un agent modernitzador que combina el rigor de la Bauhaus amb la facilitat disfrutona de la salsa caribenya. El 1969, per anunciar una exposició titulada Miró otro, escriu les lletres de l’alteritat en sentit invers, de dreta a esquerra: solució senzilla i precisa. De vegades s’inspira en el còmic, per exemple en l’excel·lent logotip de la galeria G. El seu estil no és unitari, sinó versàtil, canviant en funció del caràcter i les necessitats de cada projecte. Però es reconeix per un to o feeling personal, elegant i popular, irònic i eficaç, comunicador encara que amb detalls imprevisibles o humorístics, de vegades relacionats amb el passat i la infantesa: curses de llebrers i autoxocs.
Per comunicar millor no dubtava a apropiar-se d’elements aliens, des d’uns estampats tradicionals de Mallorca per a un disc de Maria del Mar Bonet fins a les cal·ligrafies d’un colmado barceloní per a tipografies informals. De vegades és notable una sintonia amb altres artistes. L’estratègia alliberada del seu pòster La mano de la vida recorda Saul Steinberg, les dinàmiques lletres per anunciar la festa d’Eina de 1987-1988 s’assemblen a les de Guillem Cifré, i també s’endevina la seva complicitat amb Carlos Pazos en el cartell de la memorable exposició Un elefant als llimbs (1993).
America Sanchez és un mestre inspirador. Va participar activament en “el boom del disseny” dels vuitanta, a la Barcelona preolímpica. Va dissenyar, amb Carme Vives, el logotip de Barcelona’92, amb els cinc anells convertits en una flor i subratllats per un escuradents olímpic. I la mateixa economia expressiva la va aplicar per anunciar una botiga de plantes exòtiques: un sol traç verd en forma de fulla.
Aquest logotip també era d’America Sanchez?... És la frase que ve al cap mentre es visita la mostra, que es basa principalment en obres adquirides per l’Archivo Lafuente, de Santander. Tot i que als vuitanta va deixar una mica de feina a altres col·legues, com Mariscal i Peret, la seva obra és tremenda i inclou de tot, des d’El Víbora fins al centenari del Barça, passant per Vinçon o per un programa de donació de sang, simbolitzat per un signe d’infinit amb uns segments vermells i altres de blancs, buits. Sovint ha treballat en col·laboració amb Albert Planas, dissenyador d’aquesta exposició. Les últimes sales es dediquen a la seva obra fotogràfica: polaroids, fotomuntatges. I també postals, algunes amb missatges com aquesta frase sentida pel carrer: “Me voy a poner gorda como una vaca por culpa tuya”. És art pop, més llatí i més divertit que el de Warhol.
Últims dies. S’acaben mostres recomanables: fins al dia 5 la de Bill Viola a La Pedrera, Tocar el color a la Fundació Mapfre i Feminismes! al CCCB, i fins al 12 la d’Oriol Maspons al MNAC.
Hi ha de tot: des d’‘El Víbora’ fins al centenari del Barça, passant per Vinçon o la donació de sang