Quan tots carreguen el piano...

Deia el bon jan d’Edmílson, migcampista brasiler del Barça la dècada anterior, que “quan un equip és campió, els cracs són els que s’emporten la glòria, i quan es perd, només es parla dels que carreguen el piano”, en referència als jugadors com ell, que tenien una missió abnegada. Per això, quan un conjunt, en la seva totalitat, carrega el piano, el normal és que aconsegueixi el triomf, en especial si el talent se li pressuposa. És el que va passar ahir en un Palau Blaugrana enardit.

El Barcelona de la qualitat, dels moviments de Mirotic, de la finor de Tomic i Higgins o del canell de Kuric i Delaney, va abaixar el darrere sense pilota per defensar com un grup de ninjas famolencs. Van ser conduïts en aquesta faceta per Hanga i Claver. En aquesta cultura del sacrifici hi té molta importància el savi Pesic, capaç de convence’ls que només des de la defensa podien anul·lar un Madrid que va arrencar i va acabar de manera horrorosa. El Barça va forçar molts mals llançaments del conjunt de Laso, expulsant-lo de la pintura i dels dominis de Tavares i obligant-lo a jugar-se el matx a la ruleta russa dels triples. En aquest concurs els blancs van estar fatal de punteria i es va obrir un abisme per on es va colar el recital barcelonista coronat per un triple de Mirotic, que ho va celebrar aixecant el braç cap al sostre del Blaugrana.

El missatge de l’entrenador blaugrana, corejat per l’afició com una estrella del rock, ha fet forat. Si el seu equip, per molt bons que siguin els seus jugadors, no defensa, pot passar el mateix que contra l’Unicaja, que va conquerir el Palau superant els cent punts. En canvi, si a la classe se li afegeix la feina, el Barcelona camina cap al seu doble objectiu: tornar a ser un gran d’Europa i pispar l’hegemonia a Espanya al Madrid. Aquest partit no era determinant però sí que va resultar exemplaritzant. El Barça ja sap què ha de fer quan arribin els playoffs.