Sara García és l’única dona ‘original’ del Ral·li Dakar
Sara García vol acabar el primer Dakar en moto sense res: sense assistència, sense mecànics, sense equip, sense massatgista...
“Per ser un original cal estar una mica guillat”, deia un dels dakarians habituals sobre dues rodes. Es referia als seus col·legues de la subcategoria Original by Motul –abans coneguts com a malles moto o maleters–, els hippies del Dakar: són 35 pilots-mecànics-aventurers que es disposen a travessar els 7.500 quilometres del ral·li a pèl: sense mecànics, sense massatgistes, sense assistents, sense un equip darrere... Només ells, les seves muntures i les seves circumstàncies, sols davant el desert. Sara García, una enginyera industrial de Zamora de 31 anys, és l’única dona original.
–Des que era molt menuda sento fascinació pel Dakar –explica la Sara amb la passió als ulls color mel, rescatant el seu pedigrí dakarià–. El meu pare va competir en motocròs i raids, i va ser mecànic durant quatre anys al Dakar, a finals dels vuitanta, de manera que a casa sempre han sortit a les converses les historietes del ral·li.
D’escoltar-les i imaginar-se-les va passar a voler viure-les en primera persona. La va entabanar el seu xicot, Javi Vega, un expert rider professional del freesky iel freestyle, a qui va conèixer en un ral·li al Marroc el 2015 i la va temptar.
–El Dakar és una prova tan exigent que no m’havia vist mai capacitada a fer-la. Va ser en Javi qui em va esperonar: “Has fet un ral·li que dura quinze dies, d’Almeria a Dakar, fins al llac Rosa [2016], has guanyat el Mundial de Bajas [2017] i el Vespa Raid Morocco, i has guanyat tres anys seguits el Campionat d’Espanya de ral·li-raids femení”, em recordava. Ell deia que estava preparada i em vaig començar a demanar si realment estava capacitada per al Dakar. Jo creia que sí, i continuo pensant que sí, que ho estic, i continuarem amb el repte.
La seva primera experiència va ser en l’anterior edició. Es va inscriure en la subcategoria Original, els alternatius. Volia ser la primera dona d’acabar el Dakar en aquestes condicions més salvatges. A la quarta etapa va caure i es va avariar la moto. Va haver d’abandonar. En Javi va continuar i va poder ser un dels 15 guillats que van acabar dels 28 pilots inicials. Aquest any hi torna, i altre cop com a original, més per necessitat que per caprici aventurer.
–Sobretot hi anem com a originals per manca de pressupost: al final es tractava d’anar al Dakar en aquesta categoria o de no poder anar-hi. Competint d’originals hem de posar-hi diners de la nostra butxaca –ens surt per 50.000 euros–; amb assistència s’incrementaria 25.000 euros. Tinc la sort que les dones estem de moda, però l’esport de motor continua sent un llast i poques empreses s’hi volen vincular –explica la Sara, exhibint caràcter de lluitadora, que té com a referents el seu pare, Antonio García, un tenaç mecànic de Yamaha; Marc Cointerpel·lada
ma, “el millor pilot que ha tingut el Dakar, per gestió de cursa, per capacitat d’anar ràpid obrint pista i per intel·ligència emocional” –argumenta–, i, esclar, Laia Sanz, “estratosfèrica, un referent i un exemple viu que una dona pot ser al davant”.
Com a dona, Sara García se sent
doblement pel Dakar. En primer lloc, pel fet de ser l’única dona a Original i una de les cinc úniques dones sobre dues rodes.
–La igualtat de gènere no existeix. A mi m’agrada competir en igualtat de condicions amb els homes: vull ser igual de debò i enfrontar-me a les mateixes dificultats que ells. I el ral·li-raid m’ho va donar, tot això: vas pel mateix recorregut i tens el mateix road-book –diu, de manera que acabar el ral·li ja no és una qüestió de capacitat femenina, sinó de supervivència per a qualsevol–. Acabar-lo és l’objectiu, i serà un triomf –vaticina, positiva–.
En segon lloc, la Sara se sent requerida pel fet de competir a l’Aràbia Saudita sent dona.
–Tinc el cor dividit –explica–. D’una banda, la cursa afavorirà l’obertura de les seves ments: espero que el Dakar sigui positiu per a la societat saudita, sobretot per a les dones, que són les que menys llibertats tenen, i que realment canviï la situació. Ara, per obrir aquesta via de negoci que pretenen, que és el turisme, han de canviar molt la mentalitat.
D’altra banda, la fastigueja el Codi de bona conducta que han hagut de signar per exigència de l’amfitrió.
–Per la meva manera de ser, el que més em molesta és no poder tenir mostres d’afecte amb la gent. I no perquè hi vagi amb la meva parella, sinó perquè em trobo amb amics i els faig una abraçada. Som com una família. Amb en Javi, el mateix. N’hem parlat: hem de veure com funciona. Ha estat una errada de l’organització no plantar-se i donar més drets a la caravana. Hem d’anar guanyant terreny any a any.
UNA DONA AL DAKAR “La igualtat de gènere no existeix; a mi m’agrada competir en igualtat de condicions amb els homes”
LES PROHIBICIONS D’ARÀBIA “El que més em molesta és no poder tenir mostres d’afecte; em costarà, i no per anar-hi amb el xicot”