La cresta de Vidal assenyala el futur
Arturo Vidal ha aprofitat la pausa nadalenca per oferir el típic pollastre farcit a l’afició. Farcit de realisme sobre com funciona el futbol. Potser perquè ha vist que les denúncies de Neymar no disminuïen l’interès dels seus companys per recuperar-lo al vestidor, Vidal deu haver pensat que sumar-se a la mesquinesa contractual seria una bona idea. Una bona idea per quedar-se o per anar-se’n, perquè, com explicava ahir Santiago Segurola en aquestes pàgines, encara no sabem quina serà l’estratègia però sí que beneficiarà el jugador.
Al marge del desenllaç, hi ha un barcelonisme romàntic que no entén –igual que va passar amb Neymar– que aquestes situacions es ventilin amb sorda indiferència executiva. Per defecte, als culers ens convé creure que el club té raó quan diu que no li deu res a Vidal. Però la manera de defensar la institució que practica Josep Maria Bartomeu és tèbia, passiva, una mica rajoyesca, i retrata la musculatura moral del negoci. A falta d’informació fiable (la que circula està intoxicada per l’èmfasi que, com que no hi ha partits, li hem volgut donar a la notícia), ens queda el dret a l’especulació derivat de les prerrogatives del soci, del simpatitzant o del comentarista.
Arturo Vidal se’n vol anar per jugar més i al Barça li convé vendre’l a un bon preu per mantenir una despesa salarial auto-destructivament delirant. La realitat és aquesta. Vestir-la amb escrúpols sentimentals és hipòcrita. Però intueixo que alguns preferim reclamar uns mínims d’hipocresia que, com a mínim, no converteixin el barcelonisme en un clientelisme gèlid basat a consultar aplicacions de franquícia que confirmen estadístiques i a empassar-nos placebos com si fossin medicaments.
Ni Vidal ni el Barça enganyen ningú: volen fer més rendibles els seus interessos i, sobretot, no preguntar-se com han arribat fins aquí. En d’altres èpoques, aquestes qüestions es despatxaven amb molt estrèpit, a través de representants que, en general, parlaven un castellà tan patibulari com les amenaces amb què traficaven. Eren altres temps. Ara pot passar que un barrut com Neymar demandi el club i, alhora, demani tornar com si ens fes el gran favor i que el Barça es mantingui, per no incomodar la plantilla, en un prudent silenci que complica la vida de l’entrenador.
Mentrestant, a Anglaterra, el Liverpool manté un creixement simbòlic que enlluerna els amants de les estadístiques. Aquí no ens l’acabem de creure i arrufem el nas amb una ganyota reticent, i només fem servir Klopp com a palanca per carregarse Valverde. En converses sobre futbol, sovint emergeix una mena de superioritat moral en relació amb el Liverpool, com si fos un intrús que ha robat la corona
Quan es parla del Liverpool, sovint emergeix una mena de superioritat moral
de l’excel·lència conceptual a la proposta, molt seductora, de Pep Guardiola a Manchester. Potser perquè Klopp té una formació moral amarada de preceptes catòlics populars (i perquè defensa una cultura futbolística que no té res a veure amb l’entorn culer), és interessant constatar com la rivalitat de la Premier ja no és entre el Manchester United i el Chelsea o l’Arsenal sinó que s’han consolidat antagonismes més saludables en què el conflicte entre bocamolls queda enterrat per propostes (Klopp i Guardiola, per entendre’ns) que, feliçment per al futbol, no solament són compatibles sinó necessàries.