Supermanejant

Fa molts anys els explicava als meus joves alumnes del programa de màster de l’Iese que un dia s’aixecarien d’hora, anirien al lavabo i, quan es veiessin al mirall, de sobte pensarien “Soc Superman”. Creient-se Superman pensarien que podrien fer el que volguessin i que tot els sortiria bé. Jo els avançava que aquest moment podria arribar 20 anys més tard quan, per exemple, un caçatalents se’ls hagués endut cap a un bon càrrec directiu en una empresa important, molt més amunt d’on eren i amb una remuneració que no pensaven que podrien aconseguir fins d’aquí molts anys.

De tant en tant, em trobo amb algun directiu que es comporta com Superman. M’explica, per exemple, que invertiran a la Xina, que ho faran amb una empresa xinesa del seu sector, però que estarà en minoria, perquè ells tenen la tecnologia del producte i l’empresa xinesa no té tecnologia i només aportarà mà d’obra barata; que ells dirigiran el projecte des d’aquí tot i que, naturalment, de tant en tant, potser un parell de vegades l’any, aniran a la Xina per discutir com avança el projecte amb el soci xinès. Diuen que procuraran fer el viatge amb altres empresaris interessats en la Xina en viatges organitzats per associacions, cambres, organitzacions públiques, etc.

És evident que el directiu que t’explica això es creu Superman malgrat que el temps li demostrarà que no ho és. Uns anys més tard explicarà que l’empresari xinès va aconseguir la seva tecnologia, que es va dedicar a exportar el producte arreu del món i que li va robar els clients. Que ell li havia ensenyat a fabricar-lo i li havia deixat passar tres mesos aquí, a la seva empresa, visitant clients, veient com investigaven, fabricaven i distribuïen.

La realitat és molt diferent. Si parles amb l’empresari xinès et diu que no hi havia manera de parlar

Si som humils, no ens pensarem que som Superman o Superwoman, però pot ser que ens ajudi a avançar més ràpid, sense necessitat de volar

amb el seu soci i que l’economia del món avançava molt ràpid. Que ell havia hagut de fer pràcticament tota la inversió per fabricar el producte i havia hagut de finançar les vendes a la Xina i assegurar-se’n el cobrament, que l’havien contactat empresaris francesos, alemanys i americans per comprar-li el producte, però que el seu soci espanyol no li feia cap cas i que, per tant, va cancel·lar l’acord amb ell i es va dedicar a fabricar un producte diferent, molt millor que el que li interessava al soci espanyol.

És evident que l’empresari espanyol s’haurà adonat que no és Superman tot i que el xinès no pensarà que ho és. He vist empresaris xinesos comprant empreses importants al món i mantenint una actitud humil com és el cas del senyor Li Dongsheng, que va comprar Thomson a França mitjançant la seva empresa TCL; el senyor Ren Zhengfei, que dirigeix Huawei, injustament limitat a Europa i als Estats Units perquè no aconsegueixi aquests mercats, o el senyor Li Shufu, que va comprar Volvo i un percentatge rellevant de Daimler.

No estaria malament que, si en algun moment ens sentíssim Superman (o Superwoman), féssim el que jo recomanava als meus alumnes: fer un petit vol (però fer-lo amb molt de compte). Si no aconseguim volar, és que no som Superman i llavors millor que reflexionem sobre el que creiem que ens està sortint molt bé amb un toc d’humilitat. Pot ser que des de la humilitat se’ns ocorrin un munt de coses que poden fer que els nostres socis, els nostres subordinats o els nostres companys se sentin molt més còmodes i feliços treballant amb nosaltres. La humilitat ens porta a buscar solucions millors per a tothom i si els diem “crec que això és així, hi estàs d’acord?”, els sona millor que si els diem “imbècil, això és així”. Tornem als valors, si som humils, no ens pensarem que som Superman o Superwoman, però pot ser que la humilitat ens ajudi a avançar més ràpid, sense necessitat de volar.