“Per molt que la moda sigui anar cenyit, no en feu cas si esteu grassos”
Tinc l’edat de qui no té temps per perdre, per exemple, pensant en l’edat. Soc de Milà: gran capital activa, positiva i concreta. Veure Sardenya coberta de plàstics l’estiu del 2018 va canviar la moda italiana i ens vam conjurar perquè sigui reutilitzable, reciclable i upcyclable. Soc ambaixadora de Fidenza Village 2020
ALondres, els ecologistes boicotegen una botiga per vendre biquinis a una lliura: és un excés? Depèn de què estiguin fets els biquinis. Però, en principi, és millor argumentar que boicotejar. De quin material ha de ser un biquini perquè no sigui un excés vendre’l a una lliura? Haurien de ser almenys reciclables; però millor reutilizables i l’ideal és que siguin upcyclables: que poguéssim redissenyar aquest biquini moltes vegades sense malgastar res.
Però els materials es gasten.
Si està demostrat que la mateixa ampolla de plàstic es pot fer servir més de 200 vegades amb total seguretat: per què no podem redissenyar un vestit o un jersei també desenes de vegades?
I tornar-lo a vendre? Seria bo per al planeta, però què hi guanyarien els fabricants? El problema no són els materials, sinó l’ús que en fem. El repte és aprendre a fer-los servir de manera sostenible.
Com s’ha de fer, doncs?
El plàstic i molts sintètics són meravellosos, però cal dissenyar-los pensant com els reciclarem i creant des de la fàbrica un circuit –que inclogui els punts de venda, que també han de ser de recollida– perquè no acabin a les escombraries de seguida.
I també tornar-los a revendre?
Si hi ha un esforç creatiu i intel·lectual de tornar a dissenyar-los, cal compensar-ho; si no, ningú no voldria cansar-se dissenyant.
I si tot es copia? El biquini llueix igual... El lluïment depèn de la seguretat de qui el farà servir. Si una dona és capaç de portar-lo amb la gràcia necessària, sempre serà bonica i el biquini també.
De què depèn?
De la seguretat personal de cadascú en si mateix i no de la moda que segueix tothom.
Si tots en tinguéssim, no hi hauria moda; ni, per tant, dissenyadors; només enginyers. El bon dissenyador, precisament, és qui sap transcendir no només el seu propi gust, sinó també el del moment, és a dir, la moda, per captar el que hi ha d’universal i etern en la bellesa de cada persona i època.
El bon dissenyador converteix en transcendent el que és banal?
I això és l’art. La mala moda i el mal dissenyador fan exactament el contrari.
Això és el bon gust i el mal gust?
Cau en el mal gust qui no ha volgut esforçar-se i aprendre a tenir bon gust. Qui no té gust es pensa que n’hi ha prou amb seguir la moda, és a dir, amb comprar el que li diuen i li venen i li anuncien, renunciant a tenir el seu criteri.
I pagant-ho.
Aquesta és una altra drecera cap al mal gust: creure que per tenir bon gust n’hi ha prou amb pagar-lo; i que si pagues més, el tens millor.
I què és tenir un gust pèssim?
Estar gras i vestir-te a la moda d’anar molt cenyit, perquè està de moda. I et penses que pagant-la et quedarà bé.
I la clau de tenir bon gust?
Sentit comú, estimat.
Llavors, per a què serveix la moda?
Pot servir per fer-nos reaccionar davant el mal per fer el bé, i només aleshores té sentit.
Quan ha tingut sentit la moda per última vegada per a vostè?
L’estiu del 2018, tot Itàlia va assistir estupefacta a l’espectacle de les platges de Sardenya cobertes de plàstics i escombraries de tota mena després d’un temporal.
Què es podia fer?
Jo vaig cridar a tots els meus amics dissenyadors, artistes, intel·lectuals i ciutadans milanesos i italians que pensaven per si mateixos i els vaig convocar.
Els seus sopars milanesos tenen fama d’acabar en decisions polítiques.
Vam acordar –hi havia executius de les grans marques– que no dissenyaríem moda amb materials que no fossin reutilitzables, reciclables i, si era possible, upcyclables. I tot el que porto ara i aquí ho és.
Veurem aquesta tendència a la roba? Sens dubte. Perquè també vam insistir tots que no es tractava de ser trendy sinó coherent.
Com es pot ser trendy i coherent?
No sent un d’aquests paios que proclamen que no fan servir canyetes d’aquestes de xarrupar begudes, perquè sap que són d’un sol ús, però en canvi, el dia que no el veu ningú, compra i utilitza tota la vaixella de plàstic completa, i després la llença.
Com s’asseguraran que la indústria de la moda es torna sostenible?
Jo no crec en prohibir; ni vigilar ni boicotejar; crec en qüestionar, compartir, ensenyar, convèncer... I que l’art és la manera més eficaç de comunicar-ho i aconseguir-ho.
Què significa això quan les platges estan cobertes de plàstics?
Dissenyar joies amb aquests plàstics de les platges i roba: miri’m, jo porto alguna d’aquestes joietes. És una manera de recordar que les escombraries existeixen si no reciclem i que degraden el nostre entorn.
Aquestes joies-escombraries, les ven? Les dissenyo amb criatures, que entenen de seguida, molt més de pressa que els adults, el que estem fent, i qui vol les compra.