L’erosió del poder
Després de 18 anys ininterromputs governant, Recep Tayyip Erdogan i l’AKP van notar l’any passat els primers i molt clars signes que gairebé quatre lustres d’un poder cada vegada menys democràtic els està desgastant. Les derrotes electorals –la més important la pèrdua d’Istanbul–; el descens de votants en els referèndums de la reforma constitucional; i sobretot el creixent declivi de la fe en el duo Erdogan/AKP a les enquestes demoscòpiques de finals del 2019, han estat símptomes clars de què tant l’oferta ideològica de l’AKP, com el carisma polític d’Erdogan convencen cada vegada menys el poble turc. I ara, com un pas més en aquest procés de desgast, dos antics col·laboradors íntims d’Erdogan se li enfronten públicament creant sengles partits per disputar-li el poder,
Els dissidents són l’excap de govern, Ahmet Davutoglu, i Ali Babacan, antic ministre d’Economia i Exteriors. Tots dos van ser defenestrats per Erdogan, més per discutir-li un poder il·limitat que per discrepàncies ideològiques o estratègies polítiques. Ara Davutoglu ja ha fundat el Partit del Futur alhora que Babacan estava ultimant a finals de l’any passat el registre d’un altre partit. Malgrat les friccions personals, a les acaballes del 2019 Erdogan va intentar reconciliar-se amb Babacan i Davutoglu i impedir així la fundació d’ambdós partits, però tots dos van rebutjar els avenços del president.
Les ofertes polítiques dels dos exministres són molt similars i es pot dir que entre totes dues inclouen tot l’horitzó polític del país. Davutoglu aspira a captar al sector dels més conservadors i creients que se
L’oferta ideològica de l’AKP i el carisma polític d’Erdogan convencen cada cop menys el poble turc
sent decebut per les tendències imposades per Erdogan; i Babacan apel·la els votants liberals i europeistes, decebuts per la marxa de l’AKP.
Davutoglu no sols s’ha avançat cronològicament a Babacan, sinó que ja ha enrolat al seu bàndol figures prominents de la vida política i financera del país, com Umit Yardin (exambaixador a Moscou, Teheran i Viena), Ibrahim Turhan (exdirector de la Borsa d’Istanbul) o Selim Temurci, durant molts anys president i factòtum de l’AKP d’Istanbul.
El punt feble del Partit del Futur el constitueix la minoria kurda del país, contra la qual Davutoglu va aplicar durant anys al Govern una política duríssima i tan intolerant que va agreujar l’oposició armada dels nacionalistes kurds. Però avui dia els kurds odien encara més Erdogan.
En aquests moment l’espectre electoral turc es perfila com una lluita a tres bandes: la del poder, format per l’AKP i els ultranacionalistes del MHP; la dels kemalistes del CHP, aliats al Parlament amb l’HDP, partit dels kurds legalistes; i el dels dissidents de Davutoglu i Babacan, que han de passar encara la prova de foc de les urnes. I queda el partit conservador nacionalista Iyi, la massa de seguidors del qual és absolutament insuficient per assolir una majoria absoluta però suficient per decantar eventualment la victòria en una de les tres opcions esmentades.