Habitatge, dret i obligació

Les polítiques d’accés a l’habitatge han estat un dels cavalls de batalla de l’esquerra agrupada entorn d’Unides Podem. I, tenint en compte les mesures que preanuncia el pacte amb el PSOE, aquest ha estat un cavall guanyador... almenys en la primera sèrie d’una cursa que serà llarga i plena d’obstacles. La lletra de l’acord, que dedica un capítol sencer a la qüestió que per a centenars de milers d’espanyols ha passat a ser la seva preocupació número u, recull moltes de les reivindicacions patentades pels comuns catalans i, en particular, pels que governen l’Ajuntament de Barcelona des del 2015. Ho destacava ahir la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, a través del seu compte de Twitter: “Després de quatre anys exigint que les ciutats puguin regular els lloguers abusius, i gràcies a la pressió ciutadana, avui la mesura s’inclou en l’acord de govern. Ara cal continuar pressionant perquè s’apliqui de manera efectiva. La gent no pot esperar més”. El tuit de Lucía Martín deixa clara la costosa hipoteca que, per al primer govern de coalició des de la restauració democràtica, hauria suposat un improbable oblit de les demandes sorgides dels moviments socials que van fer madurar molts dels actuals dirigents d’Unides Podem.

Increment de recursos –els pròxims pressupostos seran la prova del cotó fluix–; un pla de rehabilitació; mesures per al reallotjament immediat “en determinades condicions” dels llogaters que no poden fer front als increments de les rendes; mobilització de sòl públic –que n’hi ha, i en quantitats ingents– per a pisos de lloguer social o assequible... Són obligacions ineludibles per a un govern que es reclama d’esquerres davant l’emergència habitacional que viu el país. I, sobretot, en una època que la compra queda fora de l’abast d’una immensa majoria, un compromís que llueix bé –“frenarem les pujades abusives de lloguer”– però que caldrà afinar amb mestria d’orfebre perquè sigui efectiu.