El PSOE reactiva el no a la religió

Pot ser que ja no hi pensi ningú, però cal recordar que el que ara s’ha escrit sobre la reforma de la religió als papers de l’anunciat govern de coalició s’arrossega com un fet per consumar des que Pedro Sánchez va accedir a la Moncloa per la moció de censura el juny del 2018; fins i tot abans: al seu programa electoral com a enunciat i sense l’aposta per eliminar-la, no fos cas que es molestés el Vaticà. Va ser el 9 de novembre de l’any passat quan transcendia a través d’un projecte del Ministeri d’Educació, amb Isabel Celaá, que el PSOE desmuntaria la llei Wert començant per l’assignatura de religió. I què ha passar, amb tot plegat, en tot aquest temps? Res: un projecte silenciós al Congrés. Amb l’escomesa contra la religió, el PSOE tornava –i torna ara– sobre els seus passos i, prenent l’esperit de la llei educativa que va aprovar el 2006, es disposava a fulminar un dels aspectes més ideològics que van imposar Wert i el PP. Així, la religió havia de deixar de ser obligatòria i computable a la nota mitjana. És a dir, el mateix que recull el pacte amb Podem. L’única excepció és que ara s’inclou el matís “sense que hi hagi una assignatura alternativa”. En l’àmbit universitari, alegrarà les orelles dels rectors la voluntat per millorar el finançament dels estudis superiors i de les beques, tot i que aquest aspecte necessita un pressupost adequat, promès moltes vegades però que no acaba d’arribar mai. El 2018 la despesa pública per a educació es va mantenir en un 4%, sis dècimes per sota de la mitjana a la UE. Un altre aspecte destacable del document PSOE-Podem és la universalització de l’educació de zero a tres anys. També va ser l’octubre del 2018 quan Sánchez va anunciar un acord amb Iglesias pel qual s’inclourien 330 milions d’euros per millorar la xarxa de llars d’infants. El projecte de pressupostos generals 2019, tot i això, només va preveure 30 milions en crèdits per als ajuntaments amb dèficit; els altres 300 havien de sortir dels pressupostos dels consistoris amb superàvit. I què se n’ha fet, de tot plegat?