Desmuntant les reformes econòmiques de Rajoy
Les línies programàtiques de PSOE i Unides Podem ataquen la línia de flotació de les reformes estrella defensades per Mariano Rajoy el 2012 i el 2013 com a eines imprescindibles per sortir de la crisi econòmica. És el cop de gràcia als canvis en el sistema de pensions –un adeu negre sobre blanc a la revalorització eterna d’un 0,25% i el polèmic factor de sostenibilitat vinculat a l’esperança de vida–. En realitat, una guerra perduda per la immensa majoria de l’arc parlamentari davant l’empenta al carrer dels jubilats. I, sobretot, els socis aposten per desmuntar bona part de la regulació laboral que va apadrinar la popular Fátima Báñez.
El text, fet públic ahir, va més lluny del que durant mesos van defensar des del gabinet de Pedro Sánchez. No només prometen posar fi a la primacia del conveni d’empresa sobre el sectorial, limitar les subcontractes o prolongar la vigència del conveni durant la seva negociació. La recent sentència del Tribunal Constitucional els empeny a considerar “urgent” la derogació de l’article que permet acomiadar un treballador de baixa mèdica. Però a més la negociació per tirar endavant el primer executiu de coalició se salda amb compromisos en qüestions centrals com retallar la capacitat de l’empresari per canviar unilateralment condicions laborals i salarials, així com revisar les causes de l’acomiadament i de la contractació temporal. També preveuen una pujada del salari mínim interprofessional –que s’hauria de sumar a l’increment d’un 22% d’aquest any–, tot i que no estableix un calendari precís.
Pel que fa a les mesures tributàries, no hi ha grans sorpreses, més enllà del que recullen els comptes dissenyats al seu dia per la ministra María Jesús Montero. Continua endavant la pujada de l’IRPF per a contribuents amb rendes superiors als 130.000 euros –malgrat que el PSOE es va cuidar de retirar-ho del seu programa electoral– i un tipus mínim en l’impost de societats per a les grans empreses. I la implantació de les taxes Google i Tobin per gravar els relliscosos beneficis dels gegants tecnològics i les transaccions financeres.
És comprensible que la desnaturalització de l’última reforma laboral i l’augment de l’SMI i de la pressió fiscal siguin ben rebuts pels sindicats, i que la patronal vegi confirmats els recels previs a l’acord. Totes aquestes propostes van en direcció oposada als plantejaments dels empresaris, que temen que acabaran complicant la situació d’una economia en plena desacceleració. Malgrat el gest de Brussel·les sobre disciplina en els comptes públics, s’aprecia poc la mà de moderació encapçalada per Nadia Calviño. El temps dirà si la vicepresidenta econòmica in pectore ha perdut el primer assalt o la guerra.
En ple alentiment del PIB, les propostes de l’acord xoquen de cara amb la visió de la patronal