Dies d’espera que semblen anys
Ensopego en un centre comercial (amb poques cues a les caixes) amb un professional de les conspiracions polítiques que viu habitualment a Madrid. M’explica que el PSOE està molt interessat que la investidura sigui demà passat perquè ara els gurus de l’opinió i els programes i tertúlies que viuen de la confrontació estan de vacances. Em fa pensar en les pel·lícules en què una banda d’atracadors aprofita el Cap d’Any o la final d’un Mundial per robar un banc inexpugnable. L’expert m’explica que el preu per l’abstenció que ERC vol fer-li pagar al PSOE comença a estar fora de mercat i que tibar massa la corda podria tenir conseqüències (com si no tibar-la no en tingués). Ens desitgem bon any sabent que el 2020 serà pitjor que el 2019.
A Catalunya, fascinant exhibició del conseller Damià Calvet. Tot sol, ha assumit l’activitat d’un govern desaparegut i amb tendència a la mediocritat preventiva. Calvet, en canvi, ha reforçat la condició de delfí (i tauró) i es multiplica als mitjans i, a peu d’obra, en carreteres nevades i en reunions amb alcaldes que li transmeten les queixes habituals sobre abandonament i incompetència institucional. Calvet és una bèstia política. Com un heroi en ascens del llinatge Skywalker, lluita contra el costat fosc amb el poder de la força. El seu estil és eficaç. Transmet un domini absolut dels temes que tracta però, per si cas, incorpora un turbo dialèctic que atabala (una mica com fa Marc Giró, però sense gràcia) i és molt hàbil saltant de la perspectiva micro a la macro. I els que fa anys que el seguim sabem que, si li pregunten res concret, d’entrada respondrà (o, si no pot, ho farà veure engegant el seu portentós aspersor dialèctic) però no perdrà mai l’oportunitat d’afegir missatges complementaris. Missatges que, en general, s’esllavissen cap a la mateixa conclusió: Espanya ens roba. Aquest dilluns, en l’enèsima entrevista dels últims dies (RAC1), Calvet va exhibir un domini del seu negociat digne d’un opositor amb matrícula d’honor. I parlant sobre quan s’obrirà la carretera afectada per l’esllavissament (que era el tema), va respondre amb una pirueta amb certa substància literària: “Passaran dies que segurament seran setmanes”. Semblava un homenatge a la cançó de l’Ovidi Montllor: “Serà un dia que durarà anys”.
És una bona definició del fang temporal en què vivim. Extenuats per les hipòtesis i les especulacions sobre quan serà la investidura i sobre la possible interferència d’una probable inhabilitació del president Torra, constatem que els rellotges tous de Dalí no eren una al·lucinació sinó una realitat desesperada i desesperant.
Ens desitgem bon any sabent que el 2020 serà pitjor que el 2019