Més enllà de l’excepcionalitat

Catalunya viu des de fa anys instal·lada en l’excepcionalitat. Tant és així que l’ha feta crònica, per paradoxal que sembli. L’independentisme sol enarborar l’excepcionalitat per justificar, amb cert èxit en els cercles propis, i molt escàs en els aliens, les seves accions més impulsives. Però l’excepcionalitat ja és més que això. És la condició que defineix la política catalana, tan allunyada de la normalitat consubstancial a un país estable. Fa temps que Catalunya no funciona amb normalitat: alguns dels seus líders compleixen condemna a la presó i d’altres estan expatriats, mentre el president de la Generalitat aclama els manifestants, desconfia dels Mossos d’Esquadra i ara espera que es faci efectiva la seva inhabilitació dictada pel TSJC. Hi ha, a més, serioses dificultats per encarrilar el diàleg amb l’Estat que hauria de contribuir a trobar la sortida d’aquest laberint. A tall de cirereta, el moviment independentista no es cansa d’invocar la seva unitat, però es debilita en guerres fratricides. Aquest quadre equival a una promesa de desgovern, o de govern més aviat desatent a les necessitats quotidianes dels ciutadans. I això és –dit sigui amb pesar– el que aquí tenim.

La forja d’aquesta excepcionalitat ha estat lenta i sostinguda. El que en la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 va començar com una reivindicació transversal, motivada pel descontentament econòmic derivat de la crisi i del tracte fiscal de l’Estat, i impulsada per les campanyes d’agitació i propaganda dirigides per les entitats independentistes, ha evolucionat al llarg dels anys. Va adquirir un fort component doctrinari el 2014, l’any del tricentenari del 1714, en el qual es van desenterrar i es van exhibir greuges històrics. I va culminar el 2017, amb les jornades del 6 i el 7 de setembre, quan la majoria independentista del Parlament va provar d’establir un marc legal per a la independència, vulnerant la Constitució i l’Estatut, i menystenint l’oposició malgrat disposar de menys de la meitat dels vots. Va ser un greu error. Un error a l’altura de la retallada de l’Estatut guiada pel PP i executada pel Constitucional el 2010. O a la de la judicialització de la política, avui de difícil reversió.

No és necessari insistir en els efectes d’aquells errors: els paguem tots, tots els dies, i per tant els coneixem bé. La intervenció de l’Estat, encara que legítima i comprensible, va ferir l’autonomia catalana, va delmar la classe política, va propiciar la primacia d’una tossuda militància que ha imperat en el dia a dia, en detriment de la gestió del país i de l’atenció als ciutadans, que són les responsabilitats centrals de tot govern. El 2019 ha estat, en aquest sentit, paradigmàtic. En el seu transcurs hem assistit al judici del procés desenvolupat al Tribunal Suprem, del qual els encausats van sortir amb penes fermes de fins a tretze anys, al nostre entendre excessives, i que no van ajudar a temperar l’ànim.

De fet, més aviat va passar el contrari. La resposta a la sentència va revelar la cara menys amable del moviment independentista, que fins aleshores s’havia vantat de la conducta no-violenta. El bloqueig de l’aeroport de Barcelona, el tall de l’autopista que uneix Espanya i França o d’altres carreteres, les acampades i altres accions urbanes que han alterat reiteradament la lliure circulació i, sobretot, les imatges de la nit barcelonina incendiada van enfosquir la tardor passada. L’Estat va respondre a aquest desafiament amb desplegaments de seguretat i amb operacions policials com la llançada contra un grup de CDR radicalitzats, alguns dels quals han anat recuperant la llibertat en dates recents, mentre les acusacions perdien força... És a dir, una successió d’esdeveniments que és fruit de les moltes equivocacions comeses i de les tensions acumulades, i que prova que l’excepcionalitat, en la qual alguns veuen oportunitats, és sovint una zona d’alta sinistralitat.

El panorama que s’albira des del cim del 2019, quan mirem cap al 2020, està inevitablement tenyit per aquests antecedents. Hi distingim més incerteses que certeses. Els ritmes en què es desenvoluparan els esdeveniments són també imprevisibles. La primera incògnita que hauria d’aclarir-se és la de la negociació que manté el PSOE amb ERC, convertida en l’avantguarda pactista i pragmàtica de l’independentisme. Els socialistes busquen amb aquest diàleg l’abstenció republicana en la votació d’investidura del seu candidat a la presidència del govern, Pedro Sánchez. ERC busca la garantia d’una taula de negociació en la qual es pugui parlar de tot, inclòs el dret a l’autodeterminació. Si hi ha pacte, l’independentisme establirà un nou marc de relació, i el PSOE podrà formar govern i tornar Espanya a una certa normalitat institucional, després de tant de temps en funcions. Si no n’hi ha, si el PSOE perd l’oportunitat de formar govern de coalició amb Unides Podem i l’alternativa dretana refractària al diàleg es fa amb el poder, el futur podria ser encara més convuls.

Siguem optimistes. Suposem que en els propers dies hi ha acord entre socialistes i republicans. Seria una bona notícia. Però quedarien encara molts assumptes per resoldre a Catalunya. Per exemple, les tensions entre ERC i el PDECat –per no parlar de les intestines que es donen en aquesta última formació–, dos partits embrancats en una batalla sense treva que, com apuntàvem, llasta l’independentisme. Tots dos semblen tenir lideratges forts, més encara després de la recent sentència del TJUE, que ha donat a Oriol Junqueras una victòria moral, mentre deixava en posició incòmoda el Suprem, i que ha franquejat a Carles Puigdemont la porta d’accés al Parlament Europeu.

Aquestes tensions s’alleujarien potser mitjançant unes futures eleccions catalanes, que podrien donar-nos nou govern, trobar substitut per a l’inhabilitat Torra i reajustar el mapa de l’esquerra i la dreta, però per a les quals tampoc no podem fixar data. La legislatura catalana expira el 2021. Però és probable que aquests comicis s’avancin i se celebrin el 2020. La qual cosa seria una altra bona notícia, perquè ajudaria a disposar de pressupostos de futur, una cosa ja estranya en aquestes contrades.

Vet aquí un altre reflex de l’excepcionalitat que va normalitzant-se: Catalunya ha prorrogat els pressupostos el 2013, el 2016, el 2017 i el 2018, per esmentar només els últims exercicis. I és sabut que els pressupostos prorrogats no són òptims per governar. Perquè no permeten atendre les noves necessitats, ni invertir el necessari en sanitat, educació i altres sectors –quan les llistes d’espera s’han allargat i la universitat s’ha enfonsat més en el dèficit–, ni corregir les retallades pressupostàries herència del pic de la crisi. És descoratjador iniciar un nou any polític a Catalunya amb tantes incògnites. Però no hi ha lloc per al desànim. Els reptes del país són tants i tan urgents que és peremptori treballar per resoldre’ls. I això només s’aconseguirà amb noves polítiques en les quals, sense renunciar a objectius a llarg termini, la millora del servei públic i de l’atenció als ciutadans torni a ser l’eix vertebrador de l’acció de govern.

Catalunya fa temps que es troba en l’excepcionalitat, tant que, paradoxalment, l’ha cronificat

Fan falta pressupostos per avançar en sanitat i educació, i per reduir les retallades de la crisi

Els reptes del país només se satisfaran amb noves polítiques que millorin l’atenció als ciutadans