Una consulta secreta
L’altre dia vaig rebre una carta d’un amable desconegut. El signant, alacantí establert a Catalunya durant molts anys, havia tornat a la seva terra d’origen, deia, amb la democràcia. Vaig sospitar que la seva tornada podia obeir, almenys en part, al seu disgust pels efectes del pujolisme sobre la societat catalana, perquè tot seguit desgranava al seu correu la llista mil vegades repetida de veritats, mitges veritats, exageracions i mentides que ha acabat per convertir-se en la cartilla de l’independentisme.
Li vaig donar la raó: és fàcil desmuntar els arguments de la cartilla. Però de què serveix fer-ho? Són contestats immediatament amb d’altres, que solen limitar-se a subratllar, exagerant-les sovint, les mancances de la governació d’Espanya. I així, una vegada i una altra.
De què serveix tenir raó? L’escriptor C.S. Lewis tenia un elevat concepte de la raó: la situava al costat de Déu. En una de les seves obres, un veterà diable aconsellava un jove dimoni encarregat de temptar un humà que no provés mai de convèncer-lo amb arguments racionals, perquè aquesta batalla estava perduda per endavant. Per desgràcia, Lewis es referia a una època en què “els humans encara vinculaven el pensament amb l’acció i estaven disposats a canviar la seva forma de vida com a resultat d’una cadena de raonaments”. És ben clar que aquella època no és la nostra.
Aquí sembla com si els raonaments no fessin efecte en l’ànim de ningú. Però pot ser que la veritat sigui més interessant: el més probable és que ens hàgim tornat inaccessibles als arguments de l’adversari perquè sabem que aquest, sigui del bàndol que sigui, ha prescindit de la raó en confeccionar el que no són sinó argumentaris comercials que només pretenen engrossir les files dels seus partidaris, i en la seva redacció la veritat només s’empra quan serveix la causa. D’aquesta manera, de mentida en mentida, hem arribat a l’absurd que menys de la meitat dels votants de Catalunya pretenguin expressar, en nom del poble català, la nostàlgia d’una Catalunya que no ha existit mai, mentre al Congrés una minoria parlamentària s’arroga el monopoli de l’ordenació territorial d’Espanya insistint en un model sota el qual tants espanyols hem viscut a desgrat, i per al qual hi ha alternatives possibles dins del nostre marc legal. Un instint de conservació ha portat la ciutadania a blindar-se, com es diu ara, no davant la raó, sinó davant les males raons. Una reacció essencialment higiènica.
Com sortir-ne, d’aquesta? Cal tancar per un moment les orelles al soroll exterior, desposseir-se de prejudicis, de pertinences, de tabús; allunyar-se un moment de la tribu a qui confiem la nostra identitat per procedir a una consulta silenciosa amb nosaltres mateixos. Tenim al nostre interior moltes respostes que ens han arribat sense que ens féssim la pregunta. Ara podem fer-nos a nosaltres aquestes
Contestar en un sentit i actuar en l’oposat és una recepta segura per instal·lar-se en la infelicitat
preguntes. Val la pena anhelar més poder en nom d’unes llibertats que ja tenim? De debò som resoltament contraris a la idea que Espanya està feta de diversitat, i que en ella caben formes diferents de pensar i de viure? Finalment, sabent que el diàleg, com tota activitat humana, té un propòsit, preguntem-nos: volem entendre’ns? Sospito que la resposta a l’última pregunta d’aquesta consulta oculta serà afirmativa en la majoria de casos, però, sigui quina sigui, es disposa cadascú a actuar en conseqüència? La resposta no s’ha de donar a la lleugera: cadascú serà el seu propi jutge i ningú no li dirà com contestar, però contestar en un sentit i actuar en l’oposat és una recepta segura per instal·lar-se en la infelicitat. Una resposta sincera a aquesta consulta secreta és només el primer pas, però és indispensable. Amb el resultat a la mà, un podria pensar en amics i coneguts i preguntar-se si vol entendre-s’hi, mirant-los de debò com a iguals, no només com a partidaris o adversaris, correligionaris o enemics, de dretes o d’esquerres. Pot fins i tot preguntar-los si hi ha confiança. No arribo a imaginar que la resposta majoritària sigui negativa, que de debò desitgéssim ser enemics de la major part dels nostres familiars i veïns.
Amb la netedat interior que resulta d’aquest referèndum íntim s’esvaneixen els nostres fantasmes i ens situem davant la realitat: podem recordar que la raó no serveix per tenir-la, sinó per buscar la veritat, i que aquesta es troba més a prop de la unitat que de la discòrdia. L’operació ens permet també iniciar un diàleg digne d’aquest nom, que, almenys en primera instància, no pretengui cap altra cosa que l’entesa. Un realista dirà que tot això requereix molt de temps; algun ha parlat de vuit anys per assolir una certa reconciliació. Poden ser molts més, però aquestes coses no segueixen una llei física: un miracle pot produir-se en qualsevol instant si estem atents a aquesta possibilitat.
Bon Any Nou.