Un millor 2020
No s’hauria de discutir gaire: l’any 2019 no ha estat un bon any. Tots els mitjans de comunicació en el seu tradicional resum de l’any han recopilat fotos i cròniques que ho demostren. Aquí i allà; des d’una perspectiva o una altra tothom coincideix en senyalar que el 2019 ens ha deixat un regust amarg de problemes, tensions, conflictes, amenaces. No val ni la pena fer-ne inventari; del que es tracta és de donar sentit que el 2020 sigui millor. Cal mirar el 2020 amb una visió esperançada i optimista. Feliç any 2020 vol dir, simplement, que sigui millor que el 2019.
En aquest sentit és quan guanya interès examinar les grans característiques, els trets definitoris del 2019, per no repetirlos, per defugir-los, per allunyar-los del que representen i de quines n’han estat les conseqüències. Certament, es tracta d’afirmar que el 2019 ha estat un any molt important perquè ens han ensenyat el que no s’ha de fer, el que s’ha de superar, el que ha de canviar. El 2020 serà millor, molt millor, si no tornem a fer ni a viure ni a dir el mateix que el 2019. Així de simple.
Hem jugat obertament i descaradament a la polarització. Ens ha agradat definir bàndols; el dels bons i el dels dolents. La confrontació ha alimentat el debat, fent impossible l’entesa. I en aquest plantejament tot es feia simple: o blanc o negre. O tot o res. Buscar l’apropament ha estat senyal de feblesa; només valia l’exclusió, ni que s’alimentés de mentides, de tòpics, intolerància camuflada amb preteses dignitats. I el món de la democràcia se n’ha ressentit. La polarització no entén de pactes, en canvi, democràcia és pacte; llibertat és pacte; conviure és pacte. La polarització te por del pacte i l’exclou. Amb la intolerància es viu més fàcil. O així s’ho creuen els intolerants.
La polarització obre la porta al populisme; de dretes o d’esquerres, de signe identitari o de qualsevol altre mena; el populisme nega la complexitat, es rebel·la contra el pluralisme, condemna la discrepància. I, en compensació, satisfà les oïdes dels que pateixen o dels que tenen por de patir; dels insatisfets, dels que ja no creuen en res que no siguin les mentides demagògiques dels
El nou any serà millor, molt millor, si no tornem a fer ni a viure ni a dir el mateix que el 2019
explotadors de les misèries humanes. La polarització impulsa el populisme.
I quan el populisme s’imposa s’oficialitza la desigualtat. No es lluita contra la desigualtat, simplement es denuncia per treure’n profit. Denunciar pot ser més rentable que resoldre; i, sobretot, més fàcil. La lluita contra la desigualtat no ha estat mai fàcil, però la història ens demostra que per avançar en aquest llarg combat han estat necessàries polítiques solidàries i de llarga visió incompatibles amb populismes curt-terministes fruit de la demagògia desvergonyida. Si mirem el 2019 hi veiem una mica –o molt– de tot això. Per tot arreu. Per tant, el 2020 ens arriba amb la recepta fàcil: trencar amb coratge la temptació de la polarització, recuperar el gust i la necessitat del pacte, renunciar i denunciar el populisme, exercir la solidaritat com a eina per a lluitar contra la desigualtat.
Al final, el 2020 seria millor –o no– en funció de la nostra voluntat de conviure entre diferents en un marc de llibertat, de pau i a la recerca del progrés de tots. Això pot sonar a ingenuïtat però un 2020 millor no ho serà si es tracta de repetir el 2019. Els resultats ho avalen. Adéu 2019, benvingut sigui un millor 2020!