Nou cicle

Fa un any i mig la moció de censura contra Mariano Rajoy va trastocar el taulell. Al Partit Popular, que havia esquivat la profunda crisi del deute però que va embarrancar amb la caòtica crisi catalana, el va enfonsar la corrupció sistèmica que l’organització ocultava en els seus discs durs destrossats. Aleshores Albert Rivera, atrapat per la supèrbia, va entrar en bucle banal i va esterilitzar la possibilitat de ser un actor necessari de la governabilitat del país. Si el trasplantament madrileny de Ciutadans havia estat copiosament dopat perquè actués com un factor d’estabilització de l’Estat del 78 des del liberalisme reformista, en aquells dies de finals de maig l’alternativa taronja es va perdre per un camí regressiu que mesos després els duria a pactar amb el postfeixisme a Andalusia. El bloc de les dretes no ha fet altra cosa que solidificar-se com a aliança prioritària dels partits que l’integren.

Diguem que el supervivent Pedro Sánchez, amb més actitud que programa, va arribar gairebé sense voler a la presidència del Govern. Els que el van empènyer a obrir les portes de la Moncloa foren bàsicament dues forces la prioritat de les quals no era l’estabilització d’un Estat en crisi, sinó que el seu objectiu era repensar-lo. Van ser un Podem que estava descobrint el seu lloc al món –impulsar polítiques des del reformisme progressista– i un sobiranisme català més pragmàtic a Madrid que a Barcelona i que va saber, gràcies a la traça de Marta Pascal, sumar el PNB a una atrevida maniobra parlamentària. Per consolidar aquella majoria de la moció, Sánchez va impulsar dues polítiques: uns pressupostos socials i Pedralbes com a marc de diàleg assumint l’existència del conflicte territorial. Ho va fer sense gaire convenciment i la prova és que no van progressar ni l’una ni l’altra. Amb la repetició electoral va sondejar la possibilitat de governar amb una aritmètica alternativa. No n’hi va haver. I, ara sí, el pacte subscrit ahir compromet el PSOE a liderar un nou cicle.