Què se n’ha fet, de la Constitució?

Jorge Manrique en les coples a la mort del seu pare el 1476 es preguntava: “¿Qué se hizo el rey don Juan / los infantes de Aragón, / ¿qué se hicieron?”. Sembla que ben aviat estarem així també aquí preguntant-nos què se n’ha fet de la Constitució del 1978, quan amb prou feines n’acabem de celebrar el quarantè aniversari. En ple desconcert general, el PSOE ha eliminat esmentar-la des de fa setmanes, com si hagués interioritzat que qualsevol referència a la Carta Magna ofendria ERC, les tretze abstencions de la qual resulten imprescindibles per a la investidura ardent de Pedro Sánchez.

És com si, un cop més, les fermes promeses que al cel es van alçar davant de nosaltres mateixos, proclamant que els acords Lastra-Rufián serien públics i respectuosos amb la Constitució, s’haurien evaporat. Si quan llavors hi havia molts especialistes en albades, ara guanyen terreny els especialistes en eufemismes, disposats a hipnotitzar-nos repetint expressions com la de seguretat jurídica, mentre ens precipiten en l’abisme de la incertesa en l’eludir la nostra llei fonamental.

Atenguem l’article 9.1, on assenyala que “els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic”. A partir d’aquí, l’article 62 de la llei de l’Estatut Bàsic del Treballador Públic disposa que tots els funcionaris de carrera de l’administració civil o de les forces armades només adquireixen aquesta condició si, després de superar el procés selectiu i ser nomenats per l’autoritat competent, compleixen amb l’acte d’acatament a la Constitució i, en el seu cas, de l’Estatut d’Autonomia. Tampoc cap autoritat, del Rei cap avall, no s’erigeix ni legitima sense prestar promesa o jurament de complir i fer complir la Constitució i les lleis.

Els negociadors acceleren en punt mort i entenem que, com deia la vinyeta d’El Roto, “Anem a un Govern de campi qui pugui!”.