Si estàs sol, no passa res
Sempre que estava en una habitació d’hospital, d’acompanyant, i agafava algun exemplar de diari em preguntava el mateix: “Però de quines ximpleries escriu aquesta gent?”. Quan estàs allà dins, en aquelles habitacions asèptiques, pendent d’un diagnòstic, et semblen absolutament ridículs els temes de les columnes d’opinió.
Així que cada vegada que la pregunta treia el cap (“de debò que a les seves vides només hi ha el Brexit, Trump o la Champions?”) em prometia recordar un dia tots els malalts i tots els familiars i amics de malalts que els acompanyen des que entra la dona de fer feines a primera hora, amb els desinfectants i l’Sterillium, fins que l’auxiliar del torn de nit li dona l’últim orfidal.
La màxima orteguiana per la qual un és ell mateix i les seves circumstàncies s’evidencia als passadissos d’un hospital. Aquell home que arrossega penosament les sabatilles, enganxat a un degotador, potser va ser un magnífic esportista de triatló. La rossa que ha passat la nit intentant
Des d’una habitació d’hospital et semblen ridículs els temes de les columnes d’opinió
aclucar els ulls a la incòmoda i impossible butaca d’escai ahir ballava tan feliç al Jamboree i avui està esperant que li diguin si la seva mare tornarà aviat a casa.
A la sala de químio la gent s’observa i somriu tímidament, amb complicitat, units per l’esperança i el cansament. No et coneixes de res, però et cuides amb la mirada. Et dones un cop de mà com es feia als pobles, intercanvies paraules de consol i frases curtes, de vegades tafaneries –pots arribar a riure molt en situacions fotudes– com feien les veïnes conversant a les cadires, a l’estiu a la fresca, a l’hivern davant del foc.
Vagi des d’aquí, per cert, el total agraïment a tots aquells infermers i infermeres mal pagats que, al final, són els que t’agafen de la mà i et posen l’orinal pla, t’acosten la manta i cauen en el que no ha caigut ningú, aquells que fan la feina més difícil, noble i invisible. Sovint amb molta més psicologia que els seus superiors.
Així que, si aquesta Nit de Cap d’Any estàs de guàrdia o en una habitació d’hospital, mentre el món està de festa, rep tota l’admiració, la força i el respecte, de milers de ciutadans que, com a servidora, un dia van pensar “sobre quines ximpleries escriu aquesta gent?”. La vida i el que de veritat importa és una altra cosa, i tu ja ho has descobert. Les convencions, per a la resta. I si aquesta nit estàs o et sents sol, tampoc no passa res, reees... Tot anirà bé!