Vi­uen al car­rer per­què vo­len?

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - Ferran Bus­quets

Les per­so­nes que vi­uen al car­rer so­vint par­len de les mi­ra­des de la gent. Mi­ra­des que trans­me­ten un ju­di­ci de va­lor so­bre el per­què s’ha ar­ri­bat a aques­ta si­tu­a­ció. L’op­ció més fà­cil és pen­sar que una per­so­na viu al car­rer per­què vol i per­què no ac­cep­ta l’aju­da que de ben se­gur se li deu es­tar ofe­rint. I aquí és on co­men­ça un dels drets més vul­ne­rats i poc re­co­ne­guts: el dret a la ve­ri­tat. Nin­gú viu al car­rer per­què vul­gui, i aquest hau­ria de ser el punt de par­ti­da per so­lu­ci­o­nar aques­ta xa­cra tan gran que pa­tim a ca­sa nos­tra.

Qual­se­vol per­so­na que ca­da dia ve­iem vi­vint al car­rer ens ho di­ria: vi­uen en aques­ta si­tu­a­ció per­què no te­nen un al­tre lloc on anar. A nin­gú li agra­da mu­llar-se qu­an plou. A nin­gú li agra­da que l’agre­dei­xin. A nin­gú li agra­da que el ro­bin. A nin­gú li agra­da pas­sar fred.

Ha­ver de viu­re al car­rer és dur i in­su­por­ta­ble per a tot­hom, i per ai­xò mol­tes ve­ga­des es bus­quen tram­pes que aju­den a so­bre­viu­re­hi, com, per exem­ple, el con­sum d’al­co­hol. Tam­bé hi ha per­so­nes que han pa­tit molts anys vi­vint al car­rer i que, qu­an els ar­ri­ba una so­lu­ció, s’es­pan­ten i han per­dut la con­fi­an­ça. Però ai­xò no sig­ni­fi­ca que no vul­guin res, si­nó que, qu­an vius al car­rer, “a poc a poc et vas acos­tu­mant a un hor­ror im­mens i ter­ri­ble”, com va dir Vik­tor Frankl.

Des­prés de molt de temps vi­vint al car­rer, un bon dia mol­tes per­so­nes que co­nei­xem s’ai­xe­quen di­ent “Ja no puc més”, i de­ci­dei­xen fer un pas cap a un ha­bi­tat­ge. Però no és tan fà­cil. Sa­beu que mol­tes per­so­nes que dei­xen de viu­re al car­rer i en­tren en un pis con­ti­nu­en dor­mint a ter­ra i no al llit? El mo­tiu no se­ria tant el cos­tum com la por enor­me de des­per­tar-se d’un som­ni i ado­nar-se que l’hor­ror de dor­mir a la in­tem­pè­rie tor­na a co­men­çar.

Avui, unes 1.200 per­so­nes vi­uen al car­rer a Barcelona. A tot Ca­ta­lu­nya n’hi ha més de 2.500. I a Es­pa­nya es par­la de 40.000 per­so­nes sen­se llar. Les da­des, però, són en ge­ne­ral poc fi­a­bles i no es­tan ac­tu­a­lit­za­des. Són mol­tes per­so­nes vi­vint un hor­ror des­co­mu­nal i que per ai­xò viu­ran, de mit­ja­na, 20 anys menys que la res­ta de la po­bla­ció.

Qu­an has vis­cut al car­rer, l’ha­bi­tat­ge és ne­ces­sa­ri per ar­re­lar-te i re­cons­truir la vi­da. L’es­forç que ha de fer la per­so­na és molt im­por­tant per­què s’ha de re­cu­pe­rar del trau­ma d’ha­ver-ho per­dut tot. Es ne­ces­si­ta un su­port de pro­fes­si­o­nals que li per­me­tin re­fer els fo­na­ments i la con­fi­an­ça que la cau­sa d’ar­ri­bar al car­rer i el ma­teix car­rer han anat des­mun­tant un a un.

Per ai­xò cal una vi­sió i un tre­ball a llarg ter­mi­ni. Fent po­lí­ti­ques d’ha­bi­tat­ge i so­ci­als amb una pre­vi­sió de qua­tre anys no ens en sor­ti­rem. Cal una vi­sió i un con­sens amb una pre­vi­sió de deu o vint anys. Te­nim mo­dels per­fec­ta­ment và­lids i de què po­dem apren­dre en pa­ï­sos com Fin­làn­dia i ciu­tats com Ams­ter­dam, que han re­cu­pe­rat una vi­sió hu­ma­na de la so­ci­e­tat des­per­tant “la ten­dre­sa dels po­bles”, com di­ria Jau­me Bo­tey. A fi­nals del 2018 Ams­ter­dam ce­le­bra­va ha­ver ha­bi­li­tat 1.000 pi­sos per a per­so­nes que ha­vi­en vis­cut al car­rer. I Fin­làn­dia té més de 17.000 ha­bi­tat­ges per a per­so­nes sen­se llar en més de 50 mu­ni­ci­pis.

A ca­sa nos­tra, el ca­mí en­ca­ra és llarg. A Barcelona, el mo­del pú­blic de Hou­sing First no acon­se­gueix su­perar els 50 ha­bi­tat­ges i en l’àm­bit ca­ta­là es par­la des de fa me­sos de l’ano­me­na­da es­tra­tè­gia per llui­tar contra el sen­se­lla­ris­me, que no s’ha apro­vat. L’es­tra­tè­gia es­ta­tal, que s’aca­ba el 2020, en­ca­ra no ha dis­po­sat ni d’un eu­ro de pres­su­post. La pers­pec­ti­va és deso­la­do­ra.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.