Nadal a El Corte Inglés
No s’era una capital homologable d’espanyolitat sense una església; una plaça amb font, gos i jubilats, i un Corte Inglés. A El Corte Inglés hi trobaves de tot, i si no t’agradava, et tornaven els diners. Això últim els va fer invencibles. Tant se val el bigoti i les corbates dels dependents, éssers mal tallats embotits en vestits dels seus enemics; tant se val l’edat i els quilos de maquillatge de les dependentes, l’enigma de com van arribar al departament de discos després de passar pels de Moda Ell i Moda Ella, merceria i maquinària agrícola. Tant se val el seu astut atac letal –“us puc ajudar en res...?”–, a què amb prou feines contrarestaves –com amb un crucifix a la mà– amb un titubejant “...només mirava”. Tant se val, tot això. Tu anaves a El Corte Inglés perquè El Corte Inglés era una àncora que impedia que la ciutat i la classe mitjana sortissin volant.
Durant una època vaig treballar d’administratiu a les oficines d’El Corte Inglés. En un cinquè pis d’unes oficines de la Gran Via. Al teu sou s’hi afegia una perillosíssima targeta Corty: podies acabar sent una colònia de la Commonwealth i cobrar en discos, llibres o pantalons. El cas és que els gairebé dos anys que hi vaig treballar vaig ser molt feliç. Vaig tenir uns companys genials. Joves nouvinguts i d’altres de veterans, alguns clarament afectats d’ostracisme, mutilacions i càstigs de guerres anteriors en el si d’una empresa molt conservadora. Va ser
Probablement la funció d’Aliaga era que fóssim feliços; no ho descarto gens ni mica
fantàstic compartir la meva vida amb tots ells. Els recordo sovint i per Nadal recordo especialment el nostre cap, el senyor Aliaga. No vaig aconseguir mai saber en què consistia la feina d’Aliaga, perquè en realitat es limitava a xerrar amb uns i d’altres de qualsevol tema, com un Padrí sense gat ni ganes de matar ningú. És probable que la funció d’Aliaga consistís que fóssim feliços. No ho descarto en absolut.
Ho celebràvem tot. Sants, aniversaris, casaments, aprovats, suspensos, divorcis, victòries futbolístiques i vendes de pisos. Una hora abans d’acabar la jornada laboral ajuntàvem les taules i arribaven safates de pernil serrà, formatge, xoriço, sandvitxos, lioneses de nata i xocolata. Això era cada dos per tres, però per Nadal Aliaga entrava en èxtasi. Estàvem dies i dies sense treballar, decorant les oficines, sense atendre peticions o queixes... Era Nadal, verge santa... Quina part no entenia la resta del món...? Així que Aliaga es va assabentar que m’agradava la música em va encarregar la festa final, que consistia a aïllar i envoltar amb taules una part de l’oficina, anar a la botiga a buscar l’engranatge que fa girar els pollastres a l’ast i una bola de vidre del departament de discos, com també tots els cedés que volgués i un aparell reproductor de mostra, i muntar una mena de nau espacial dels vuitanta amb bola de llums que girava a ritme a l’ast. Aliaga ens mirava com bevíem cava amb els nostres vasos de plàstic, com ballàvem i fèiem broma sobre Last Christmas, obríem els seus regals, tot llums vermells i blaus, i somreia feliç, pletòric, orgullós. Fa un parell d’anys em van dir que s’havia mort: no hi ha Nadal que no el recordi.