La simulació i el botí
Les fronteres entre la literatura i el crim no sempre són clares. Només cal pensar en els falsos delictes. El Codi Penal espanyol s’hi refereix a l’article 457, que parla dels qui simulen ser responsables o víctimes d’una infracció penal o en denuncien una d’inexistent i, d’aquesta manera, judicialitzen la ficció provocant actuacions processals. L’acte que porten a terme els que cometen aquesta mena de fabulació coincideix, en l’essencial, amb el que solen portar a terme els novel·listes quan escriuen. Tant en un cas com en l’altre, la ficció aspira a la versemblança. En ambdós casos es tracta de fingir, de donar una aparença de veritat a uns fets irreals. La resta, que qui simula fingeixi ser víctima, autor o còmplice sense ser-ho, és una qüestió secundària, com l’elecció del punt de vista o de la mena de narrador en els relats. I també és accessori que els simuladors vulguin imitar el crim perfecte o prefereixin posar còmicament en escena crims mal concebuts o mal realitzats i que assoleixin, tant en un supòsit com en l’altre, un major o menor grau de perfecció en la mimesi. La contingència, no descartable, d’una acció executada de manera col·lectiva tant per persones que simulen un crim com per d’altres que pretenen cometre’l realment mereixeria un tractament a part.
L’article 457 només preveu per a la simulació de delictes penes de multa. Però aquesta mena de coses sempre es poden acabar complicant. Baudrillard es va ocupar d’aquesta possibilitat a La précession des simulacres (1978). Posava l’exemple de la simulació d’un furt en uns grans magatzems per part d’algú que decideix interpretar el paper d’un lladre. I es preguntava: un cop acabada la funció: com demostra qui ha fingit que fingia?, com prova als encarregats de seguretat que es tractava d’un furt simulat quan no hi ha cap diferència “objectiva” entre la seva acció i un furt real? I, a continuació, convidava retòricament el lector a organitzar un fals atracament a un banc, amb armes del tot inofensives, usant un còmplice com a ostatge per evitar posar en perill cap vida i demanant, per dissimular, tots els diners. Segons concloïa el sociòleg francès, seria impossible que els signes artificials d’un atracament simulat no s’acabessin barrejant amb elements reals, com un policia que dispara, un client que mor d’un atac de cor o, fins i tot, algú que decideix entregar els diners de la caixa de seguretat. Encara que Baudrillard no ho deia, en aquest últim cas, per no caure en la inversemblança, els atracadors es veurien forçats a intentar escapolir-se amb el botí a una illa paradisíaca. I, aleshores, correrien el risc de resultar ferits durant la persecució o es veurien abocats a passar la resta de la vida en un platja del Carib bevent daiquiris. Quan es considera el delicte des de la perspectiva de les belles arts, convé no perdre de vista que tant el suposat simulacre d’un crim com la impostura que presenta un crim real com una simulació poden acabar sent, pels jutges i l’opinió pública, una opera aperta com les que va descriure Umberto Eco.
La simulació de delictes es castiga amb penes de multa, però aquestes coses es poden complicar