Gran obra, autor dubtós
Polanski rep tants aplaudiments per ‘El oficial y el espía’ com esbroncades per les acusacions de violació en contra seu
Cal distingir entre l’autor i la seva obra? La presidenta del jurat de l’última Mostra de Venècia, la directora argentina Lucrecia Martel, va considerar que no, i per això va evitar assistir a la gala de presentació d’El
oficial y el espía (J’accuse), de Roman Polanski, que aquest Any Nou s’estrena a Espanya. “No el vull aplaudir”, va dir en al·lusió a la situació de crida i cerca en què el realitzador està als Estats Units sota acusació judicial d’haver violat una nena de 13 anys el 1977. Tot i això, el tribunal cinematogràfic presidit per Martel va atorgar a Polanski el Lleó de Plata (gran premi del jurat) i la crítica el va reconèixer amb el premi Fipresci a la millor pel·lícula.
La sòlida versió del francopolonès sobre l’escàndol Dreyfus a la França de finals del XIX es va estrenar al país veí, fa un mes i mig, amb un gran enrenou. Grups feministes van intentar boicotejar la projecció a París, no només per l’acusació pendent als Estats Units, sinó també per una altra de més recent d’una actriu i exmodel francesa –sense denúncia judicial i relativa a uns fets del 1975– que el realitzador va negar a l’acte. Però aquestes esbroncades a Polanski tampoc van impedir que a França el llargmetratge es convertís en un dels èxits de taquilla més importants de l’any, amb un milió i mig d’espectadors acumulats en les set setmanes que fa que és a les cartelleres.
El director d’origen jueu va declarar en el seu moment que, malgrat que no s’havia plantejat la pel·lícula com a “teràpia” respecte del seu problema amb la justícia, el rodatge entorn del fet històric de la falsa acusació d’espionatge contra l’oficial també jueu Alfred Dreyfus sí que li va ser de “gran ajuda”. Va adduir que en la història del personatge hi havia trobat “moments” que ell mateix havia experimentat. “Hi puc veure la mateixa determinació per negar els fets davant la condemna per coses que un no ha fet. I molts dels mètodes de l’aparell de persecució mostrat al film em resulten familiars”, va assegurar.
Aquestes afirmacions van augmentar la indignació dels col·lectius feministes. Una de les seves líders, Chloé Madesta, va considerar “absolutament indecent” tot intent de traçar un paral·lelisme entre el cas que Émile Zola va denunciar amb el seu famós al·legat a la premsa, titulat J’accuse, i el que encara concerneix el cineasta i vidu de Sharon Tate. Declaracions a part, El oficial y el
espía narra els fets que van tenir lloc a França entre el 1894 i el 1899 amb el màxim rigor, amb tota claredat i mitjançant una articulació magistral del llenguatge cinematogràfic. La narració pren com a eix qui primer va investigar i va imputar la víctima i després la va defensar a mort quan va descobrir que era innocent, el coronel Georges Picquart.
La interpretació de Jean Dujardin (The artist) és un altre dels punts forts del film, sense desmerèixer l’actuació de Louis Garrel en el paper de Dreyfus. És, doncs, una obra d’una qualitat indiscutible a càrrec d’un autor de passat dubtós.
‘El oficial y el espía’ narra el cas Dreyfus des del rigor, amb bon cinema i excel·lents interpretacions