Com es va gestar el govern de coalició
Pablo Iglesias va haver de sortir ràpidament de la Moncloa a buscar una americana per presentar l’acord als mitjans de comunicació amb més solemnitat. Tot havia anat molt de pressa. En 24 hores. Ja amb l’americana i al costat de Pedro Sánchez, el líder d’Unides Podem amb prou feines podia contenir l’emoció... I aquella signatura es va acabar batejant com “el pacte de l’abraçada”.
La mateixa nit electoral, el diumenge 10 de novembre, Sánchez va reunir al seu despatx del PSOE al carrer Ferraz dos dels seus principals col·laboradors a la Moncloa, Iván Redondo i Félix Bolaños. “Amb aquest resultat cal entendre’s amb Podem”, va resumir el líder socialista. De seguida va donar instruccions d’arribar a un acord de mínims de manera fulminant. Dilluns al matí Redondo va telefonar a l’assessor d’Iglesias, Pablo Gentili, i van concertar una trobada entre els seus caps aquella mateixa tarda, d’on ja van sortir amb la intenció de pactar un govern de coalició.
Van nomenar dos equips negociadors per redactar un breu document que Sánchez volia que estigués enllestit en qüestió d’hores. El president els va recordar el compromís de precampanya que es forjaria una majoria per governar en 48 hores i que hi hauria govern abans del 31 de desembre –a més d’uns pressupostos aprovats el primer trimestre del 2020–. Irene Montero, portaveu d’Unides Podem al Congrés, va contactar amb Adriana Lastra, la seva homòloga socialista, amb tanta pressa que aquesta no sabia de què li parlava. Totes dues van posar fil a l’agulla. Havia de ser un escrit breu, uns cinc punts...
Lastra i Montero van redactar vuit apartats, molt genèrics, i a la Moncloa n’hi van acabar afegint dos més, el que fa referència a Catalunya i el de contenció del dèficit. Unides Podem assegura que van forçar canvis en el text de la qüestió catalana, mentre que els socialistes afirmen que es va conservar el seu text sense més ni més. El cas és que la voluntat d’acord va ser més gran que qualsevol altra consideració, i el document va quedar prou ambigu per permetre una signatura immediata que llancés el missatge que la majoria d’esquerres estava encaminada. Després de presentar-lo al Congrés i de la famosa abraçada entre Sánchez i Iglesias, les delegacions i els negociadors dels dos partits van xerrar una estona a la sala annexa. Als socialistes els va cridar l’atenció l’emoció que revelaven els podemites, alguns lluitant per reprimir les llàgrimes. “Semblava que havien guanyat la Lliga...”, va dir un dels presents.
Des d’aquell dia fins a la signatura de l’acord complet i detallat d’aquesta setmana, Sánchez i Iglesias s’han tornat a veure algun dia a la Moncloa, però sobretot han mantingut una comunicació telefònica fluïda i constant. Malgrat la rivalitat política, la seva relació sempre ha estat còmoda. Han desconfiat l’un de l’altre, però també s’han parlat amb sinceritat. Res a veure, per exemple, amb el desacord i la diferència de caràcters entre Sánchez i Albert Rivera.
Des del “pacte de l’abraçada”, el 12 de novembre, fins a l’acord definitiu del 30 de desembre, la ministra María Jesús Montero i el secretari general de Presidència, Félix Bolaños, per part socialista, i Pablo Echenique i Ione Belarra –que substitueix Montero durant la seva baixa maternal– per part de Podem, han mantingut multitud de reunions. En l’últim tram de la negociació, al desembre, s’han vist dia sí dia no. Incloent-hi el dissabte de Nadal, fins que Montero va avisar que havia d’agafar l’AVE a Sevilla, i Belarra que tenia intenció de passar el vespre amb la seva família a Navarra. Les trobades s’han allargat durat bastantes hores. Sense presses. Entre números, discussions filosòfico-polítiques o fins i tot anècdotes d’Echenique sobre la seva terra d’origen, l’Argentina.
Cada dia lliure entre reunions servia perquè els dos equips reportessin els seus caps i, de vegades, perquè la ministra d’Hisenda fes números i contrarestés amb ells algunes de les pretensions de Podem, malgrat que Montero és una de les polítiques del Govern central amb més bona relació amb aquest partit. De vegades es veien al Ministeri d’Hisenda i d’altres a la Moncloa. Mentrestant, qui va ser negociadora amb UP abans de l’estiu, la vicepresidenta Carmen Calvo, avançava en un altre flanc, el de lligar el suport del PNB.
Els equips ho van deixar tot enllestit tret de mitja dotzena de qüestions que havien de desencallar Sánchez i Iglesias en persona. Hi va haver esculls en tres matèries principals: la reforma laboral, les pensions i l’ingrés mínim vital. En el primer cas Iglesias volia que aparegués tant sí com no el terme derogació. Era una bandera que enarborava des de feia molt de temps i li resultava molt difícil renunciarhi. El PSOE apostava per canviar “els aspectes més lesius”. El text de l’acord reflecteix aquesta ambigüitat. Parla de derogació, però després exposa els punts que s’han de modificar. Una mena de derogació parcial. En el cas de les pensions, UP va lluitar per fer tornar la jubilació als 65 anys i especificar més compromís per a l’ingrés mínim vital, però l’acord defuig aquestes pretensions.
Diumenge, dia 29, va tenir lloc la reunió final entre Sánchez i Iglesias, a què després es van afegir els negociadors. Allà es va decidir que es presentaria el dia 30. El pacte amb el PNB ja estava tancat des de feia temps, però els nacionalistes bascos no ho volien fer públic fins que Sánchez i Iglesias haguessin tancat el seu. El PNB al·legava que si ells s’hi afegien tothom donaria per fet que hi hauria investidura, perquè “els bascos no es tiren a la piscina si no hi ha aigua”. Així doncs, tot es va concentrar al dia 30, ja que aquell dia l’Advocacia de l’Estat va lliurar el seu informe favorable a Oriol Junqueras al Tribunal Suprem, la condició final que reclamava ERC. La pressió als republicans va augmentar uns quants graus.
En les negociacions també s’ha abordat l’estructura del govern, per bé que Sánchez es reserva la seva explicació i el nom de les persones que designarà. Ni tan sols ha compartit aquesta informació amb el seu flamant soci. Iglesias ja ha triat
Al llarg del desembre, els equips de PSOE i UP s’han reunit un dia sí un dia no, durant moltes hores
Els principals esculls, que van desbloquejar Sánchez i Iglesias, van ser la reforma laboral i les pensions
els seus ministres: Montero, Alberto Garzón, Yolanda Díaz i Rosa Lluch. Iglesias i Montero van discutir força sobre si tots dos havien d’estar al govern, ja que la tasca de gestió roba molt de temps a la del partit. El líder de Podem, però, va considerar un actiu per al futur que Montero ocupés un ministeri.
“No hi ha la confiança per a un govern de coalició” entre el PSOE i Unides Podem. Així s’expressava Adriana Lastra a començaments de setembre del 2019. Tres mesos i una infinitat d’hores de reunions després, els dos partits aconseguien fer caure els últims murs de desconfiança i crear un pacte que, a parer de Pablo Iglesias, és històric. És l’eix del primer govern de coalició d’esquerres en la recent democràcia espanyola, que s’haurà de moure amb molta cautela entre les arenes movedisses de l’actual inestabilitat política, incloent-hi la derivada de la seva pròpia cohesió interna.