L’Apocalipsi i la Gran Traïció
Algunes reaccions polítiques i periodístiques davant el pacte d’investidura són tan exagerades que podrien fer riure. Una tropa de comunistes entrarà al Govern per confiscar els estalvis dels espanyols, mentre els separatistes tindran carta blanca per acabar de trencar el país, incloent-hi la sacrosanta unitat de Castella i Lleó, la comunitat més extensa d’Espanya, ideada per Rodolfo Martín Villa per evitar una regió asturlleonesa que hauria aplegat massa miners.
Els nets de Stalin saquejaran les arques públiques –unes arques on, pel que sembla, ningú no ha ficat la mà els últims quaranta anys– i els nets de Macià no deixaran ni una pedra a lloc al temple de la sobirania nacional espanyola. Els erudits recordaran que el 1925 el cabdill catalanista Francesc
Macià va anar a l’URSS per obtenir el suport de la Internacional Comunista. Es va entrevistar amb Trotski,
Bukharin i Zinoviev, però Stalin, que sempre va tenir en alta consideració els poders centrals, no va acabar de veure clar què els proposava aquell quixotesc oficial de l’exèrcit espanyol fascinat per la independència d’Irlanda.
Mentre la imatge dels quatre genets de l’Apocalipsi
–Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Andoni Ortuzar i Oriol Junqueras– es projecta, com si fos una sinistra atracció
nadalenca, a les façanes del passeig de la Castellana, al circuit tancat de l’independentisme català ja hi ha més traïdors que patriotes.
Carles Puigdemont està aconseguint un interessant èxit amb l’ajuda del Club
Savonarola a les xarxes socials: cap altra societat de la plataforma continental euroasiàtica no acumula avui tants traïdors com Catalunya.
En aquests moments a Catalunya hi ha més de tres milions de traïdors, pel cap baix, que sumarien un 72% de l’electorat si demà mateix es repetissin les últimes eleccions al Parlament. Tres milions de persones que no acabaran de ser mai catalans, per molt que ells ho vulguin, ja que no que se sotmeten als designis tàctics del cercle de Waterloo. Els més traïdors de tots són, evidentment, els d’Esquerra Republicana, que han preferit ser “masovers de la colònia”, abans que bloquejar definitivament la política espanyola. La diputada Laura
Borràs, cap de files de Junts per Catalunya al Congrés, viurà una interessant experiència poètica els propers dies, quan voti igual que Vox al Congrés. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia el poeta J.V. Foix.
Apocalipsi al passeig de la
Castellana i Gran Traïció a la plaça de Sant Jaume (a la banda muntanya, perquè els de mar gairebé sempre han estat traïdors). Podria semblar delirant, però aquest és el to dels qui més se senten perjudicats per una fórmula de govern mai experimentada a Espanya, ja que no valen com a referència els governs dels doctors Negrín i Giral.
El govern de coalició PSOE-Unides Podem-PNB (aquests últims sense ministres però amb cartera estratègica) és una novetat rellevant, que arriba amb voluntat de poder. La prova d’això és la hipèrbole a raig d’aquests dies. No oblidem que l’exageració delirant i la caricatura continuen sent les armes de combat més eficaces en temps de pau.
Bons anys vint.
Cap altra societat de la placa euroasiàtica no acumula avui tants “traïdors” com Catalunya