El canvi és de poder
El que passa a Espanya aquests dies potser és històric, com diu Pablo Iglesias amb l’entusiasme natural de qui en menys de sis anys passa de la universitat a la vicepresidència del govern. Però no és històric perquè s’hagi formalitzat una coalició de govern. Ho és perquè assistim a un canvi de poder com no s’havia vist en quatre dècades de democràcia. Presumiblement, i amb permís d’Esquerra Republicana, a partir de la setmana que ve tindrem un executiu inèdit i, d’alguna manera, revolucionari, almenys en els noms que el compondran i en els suports parlamentaris que rebrà.
Els ministres i alts càrrecs d’Unides Podem són gent que no fa gaire eren a la protesta dels indignats i no pertanyien a cap casta coneguda. El seu màxim líder té el mèrit d’haver sabut connectar amb l’Espanya descontenta i haver sabut liderar els grups socials que propugnen una ruptura amb el sistema del 1978. Les persones que van acompanyar Iglesias en la creació de Podem i l’acompanyaran en el govern central pertanyen a una generació posterior a la transició, amb avantatges i defectes. Avantatges, la joventut. Defectes, el desconeixement –i, de vegades, el menyspreu– de l’esforç que va fer aquest país per viure en democràcia. No és igual una governació socialista amb tota la seva càrrega històrica que l’adveniment d’una nova classe sense lligams, que no té experiència d’Estat.
Les novetats no s’acaben aquí. El pacte arrencat per Andoni Ortuzar (PNB) atorga als nacionalistes bascos un poder que supera de molt el seu àmbit territorial. De fet, es converteixen en tercera Cambra, de consulta obligatòria per a grans decisions del govern central. Deixa Pedro Sánchez en l’absurda situació de governar Navarra i complir els desitjos del PNB, però això augmenta la influència nacionalista, que pot dir que no ha decidit mai tant en afers estatals. Això és més que una descentralització. És un repartiment de poder que Catalunya
no va saber aconseguir.
I ara falta saber amb detall els pactes amb Esquerra Republicana de Catalunya. Però l’avenç transcendental de sotmetre a consulta o referèndum les decisions de la taula de diàleg entre els governs central i català és un altre salt que ni els més optimistes podien somiar. La mudança de poder que això significa també excedeix les competències de la coalició, perquè bé que hi haurà de dir alguna cosa el Parlament i bé que reclamaran algun paper les forces d’oposició, fàcils per a la dialèctica de la rendició davant l’independentisme. És per tenir vertigen.
Després d’escoltar les al·locucions dels senyors Sánchez i Iglesias a la presentació del seu programa, dubto que tinguin consciència de la magnitud del tsunami polític que hi està havent. I, pel que sembla, tret que hi hagi un programa ocult, sense tocar les estructures de l’Estat, ni les institucions, ni l’entramat constitucional. Que surti bé ja és una altra història. Es preveu una resistència descomunal.
No és igual una governació socialista amb càrrega històrica que l’arribada d’una classe sense lligams