Onanisme sentimental
No sé vosaltres, però a mi la gent que et vol salvar de la frustració i t’aconsella que de cara al nou any et facis propòsits realistes que puguis arribar a realitzar acaba per desmoralitzar-me. El confeti, el cava i el torró no pinten res en una Festa del Realisme. El glamur existeix perquè apuntis alt en les teves aspiracions, tot i sabent que demà el sol tornarà a lluir en aquesta finestra que segueix esquitxada per l’última pluja. Il·lusionar-se no significa ser il·lusa –quin gran missatge per a processistes desencisats–. És més, el terrenal i el pragmàtic poden reduir-se a quelcom pedestre en contextos inadequats. I aquest del canvi d’any, ladies and gentlemen, podria ser un d’ells.
Un recent estudi de l’Institut d’Investigació Statistic Brain indica que només un 8% de la gent aconsegueix complir les seves promeses d’Any Nou. La qual cosa dona peu a una sèrie d’analistes a donar consells sobre eficiència i conducta humana. Són partidaris d’augmentar aquest 8% de gent que estudia l’eficàcia contrastada dels somnis abans de decidir-se a formular-los.
En una escala de l’u al cent, l’amor romàntic estaria en el cim de la fantasia irrealitzable, només per sota de la Grossa de Nadal. No hi ha manera humana d’aplicar el raser de l’eficiència sobre aquesta felicitat que respon bàsicament a un ball d’hormones i que a més és de les addiccions més agradables que experimenta l’ésser humà.
Als EUA hi ha una terapeuta d’èxit –fins i tot l’entrevista The New Yorker– que mitjançant un podcast d’àudio titulat Where should we begin? (Per on comencem?) publica les seves sessions de teràpia amb parelles reals. Una per episodi. Esther Perel, que així s’anomena la psicoterapeuta, nascuda a Anvers de pares supervivents de l’Holocaust, dona accés a diferents aspectes del seu treball. I té una legió de fans. La cosa té un punt de voyeur, sí, i també de rar servei d’educació sentimental, gràcies a l’expressió de sentiments i conflictes vertaderament íntims.
I bé, el seu missatge és alt i clar: ara que el matrimoni ha deixat de ser la institució pragmàtica que era, ens adonem que el necessitem, però un cop dins, veiem que no és gran cosa. I així augmentem la demanda romàntica a la parella, en seguim volent més. Hem traslladat la necessitat d’autorealització al matrimoni i li demanem a una persona el que abans solia proporcionar tota una comunitat.
Crec que una mica d’onanisme emocional i un molt d’il·lusió no il·lusa poden salvar l’any.