Quan el polonès ets tu
Es van desfer el monyo sense manies. Un dels seus més conspicus tiradors va emetre un tuit d’una complexitat conceptual digna de ser ressenyada: “Puta Europa”. Quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va donar la raó als advocats d’Oriol Junqueras i va posar en evidència que el Tribunal Suprem espanyol no ho havia fet bé, es van obrir les portes de l’infern en aquells entorns que, imitant una frase d’altres temps, criden “Bruselas es culpable”. Conclusió: l’europeisme de certs personatges i certs ambients era un simple decorat aguantat amb quatre xinxetes. Quan l’avís ha estat seriós, el nacionalista espanyol ferit en el seu orgull ha engegat a dida la Unió Europea. I hem començat a especular amb un hipotètic Spexit, versió cañí del Brexit.
Espanya forma part del projecte europeu des del
1986. Recordo que quan es va firmar el tractat d’adhesió a la llavors anomenada Comunitat Europea, el juny de l’any 1985, no van faltar veus que van criticar aquella decisió i van enarborar la bandera celtibèrica amb un neocasticisme que limitava al sud amb el rampell tavernari i al nord amb l’unamunià “¡Que inventen ellos!”. No és que els dolgui Espanya, és que els destorba Europa, com els destorba tot el que provi de dissoldre la caspa. L’acord de govern entre PSOE, Unides Podem i el PNB encara ha excitat més tots aquests elements, entre els quals no falta algun militar de volences colpistes.
El missatge del corc carpetovetònic torna rabiós perquè, de fet, no se n’havia anat mai. L’excusa poden ser els independentistes catalans, els immigrants en pastera, les dones cansades de rebre pallisses o els alcaldes que canvien els noms dels carrers en honor a coneguts franquistes. “Santiago y cierra España”. Això no és només el negociat de Vox, també són seduïts sectors del PP i altres àmbits, fins i tot alguns socialistes despistats, tots ells àvids de captar el vot dels Botejara, per als seus aquelarres nacionalcatòlics. Com si el temps no hagués passat.
La lectura de l’assaig La luz que se apaga, d’Ivan Krastev i Stephen Holmes, convida a pensar que en un sector de la societat espanyola s’ha produït un fenomen equivalent al que va donar-se en les societats del Centre i de l’Est europeu després de la caiguda del sistema comunista. El que aquests autors anomenen “la imprevista eclosió de nativisme reaccionari i d’autoritarisme que ha tingut lloc arreu del món” s’organitza a Espanya a través del rearmament ideològic de la dreta, que genera tres marques diferents en dura competència, com sabem. Casado, Arrimadas i Abascal es mouen en aquest magma. Avui dia, la UE és antipàtica per a aquestes dretes, perquè deixa al descobert els pegats, les trampes i les contradiccions d’una raó d’Estat molt mal raonada.
Per als fills de la FAES, que són les tres dretes espanyoles avui en pugna, és evident que “Espanya està en perill”, per culpa de l’“enemic interior” (independentistes, basquistes, podemites, Pedro Sánchez) i les amenaces exteriors, que ara són també els jutges europeus a més dels migrants. És exactament el mateix que pensen els partits Fidesz o Unió Cívica Hongaresa i el PiS o Llei i Justícia, que “acostumen a difamar els controls i equilibris prescrits pel constitucionalisme occidental com un pla estranger per reprimir l’autèntica veu dels pobles hongarès i polonès”. N’hi ha hagut prou amb una sentència del TJUE i unes paraules del nou president del Parlament Europeu, David Sassoli, perquè els autoproclamats guardians del constitucionalisme espanyol hagin estat presa de la histèria i es tirin a l’esquena la norma fonamental de l’Estat. Avui, Casado és més polonès (del partit Llei i Justícia) que ahir i molt menys que demà. Polònia (i Hongria), capital Madrid. L’Espanya postfranquista, malgrat la liberalització econòmica dissenyada pels tecnòcrates a partir dels anys seixanta, segueix un esquema que té molts punts de contacte amb el recorregut de diversos estats de l’Est europeu a partir dels anys noranta. Es tracta d’“una modernització per imitació i una integració per assimilació”, que les elits rectores van assumir sense cap discussió. La imitació –argumenten Krastev i Holmes– es justificava com “un retorn a Europa”, component que és present al discurs polític espanyol, només cal recordar el president Rodríguez Zapatero justificant la reforma exprés de la Constitució, l’any 2011, per ancorar “l’estabilitat pressupostària” segons el dictat del Banc Central Europeu i de l’eix franco-alemany. Què dirien avui Abascal i Casado davant aquesta decisió?
A La luz que se apaga s’explica que “el consens antiliberal actual és que els drets de la majoria cristiana blanca amenaçada són en greu perill”, una cosa que explica la capacitat d’arrossegament que té Vox sobre el PP i Cs. Enyorança dels Tercios de Flandes. El ressentiment és el combustible i la por és el motor d’aquests nous reaccionaris, que “saben com demonitzar els enemics interns per guanyar-se el suport públic”. És d’aquesta manera, i menyspreant Europa, com exerciran l’oposició a Sánchez.
Per a les tres dretes espanyoles, les amenaces exteriors ara són també els jutges europeus