Els comerços històrics agonitzen per la falta de protecció
Una trentena d’establiments emblemàtics abaixen la persiana en tot just cinc anys
El tancament de la camiseria Xancó torna a manifestar que el sistema de protecció dels comerços històrics de Barcelona no funciona. Fa cinc anys la ciutat va catalogar com a emblemàtics 226 establiments, la majoria al districte de l’Eixample i als barris del Gòtic i el Raval. Una trentena d’aquests elegits ja va abaixar la persiana de manera definitiva, es van traslladar a una altra direcció o van canviar d’ocupació. El degoteig és continu. La pressió immobiliària és insostenible, sobretot a la Rambla i rodalia, especialment quan vens pastissos, camises, llibres... De vegades hi ha miracles, però són rars. Es tracta d’un altre aspecte de la gentrificació, que també comporta l’erosió de la cultura. El sector adverteix les administracions que si no prenen mesures dràstiques, si no estableixen mecanismes que preservin les activitats originals d’aquests negocis, la situació empitjorarà. No n’hi ha prou de conservar aparadors.
“Els negocis històrics no tenim cap protecció –diu Josep Maria Roig, secretari de l’Associació d’Establiments Emblemàtics i responsable de la pastisseria La Colmena–, amb prou feines tenim una definició. L’Ajuntament no va fer mai res. Si no es protegeix l’activitat, no té sentit protegir la façana i el mobiliari. I la millor manera de protegir l’activitat és garantir un lloguer assenyat. Una de les raons per les quals la cereria Subirà continua venent espelmes és perquè el seu local és de l’Ajuntament. Nosaltres ens podem adaptar als temps. Els barcelonins van deixar de comprar pastissos els diumenges sortint de missa perquè van deixar d’anar a missa, però els vam suplir amb els turistes. Aquí fem els caramels més antics d’Espanya, i als coreans els encanten. El problema més important dels comerços històrics és la pressió dels lloguers”.
L’any passat, la pastisseria La Colmena va fer el segle i mig d’història gràcies a un d’aquells rars miracles. Una franquícia especialitzada en tapes estava disposada a pagar moltíssim més pel lloguer d’aquest local a la plaça de l’Àngel. No hi havia res a fer, però la dona del propietari hi va intercedir. Pels pastissos, diuen. A l’últim contracte de lloguer de La Colmena encara li queden uns anys. Llavors es veurà si hi ha un altre miracle immobiliari.
“Hauríem de trobar nous mecanismes de col·laboració publicoprivada que fessin viables aquests negocis –intervé Fermín Villar, de l’associació de veïns i comerciants Amics de la Rambla–. Per exemple, una immobiliària publicoprivada o municipal, i desenvolupar el business improvement district [BID]. I també hem de millorar la promoció. Amics de la Rambla i l’associació de comerciants Barnacentre recuperem aquest Nadal les rutes per comerços emblemàtics. Molts d’aquests negocis s’han d’adaptar
LA REIVINDICACIÓ
Els comerciants demanen a l’Ajuntament que protegeixi les activitats originals
ELS MALS DE LA GENTRIFICACIÓ
Els lloguers de la Rambla ja voregen de mitjana els 13.800 euros al mes
als temps, però no podem ser tan hipòcrites. La gent no es pot oblidar d’aquestes botigues i després, cada vegada que en tanca una, exclamar-se”.
La Xancó hauria fet aquest any dos segles d’història. Forma part del catàleg del patrimoni de Barcelona, categoria E1, establiment de gran interès. No podria aspirar a més. El més probable, però, és que d’aquí uns quants mesos la camiseria del número 78 de la Rambla s’hagi transformat en una botiga de souvenirs. Les camises confeccionades a mà deixaran pas a les samarretes amb la imatge de Blancaneu inclinada esnifant una ratlla de cocaïna. I la cara somrient del narcotraficant Pablo Escobar quedarà emmarcada entre els ornaments modernistes de la façana de l’establiment. A més, ningú no sap on hi haurà llavors les seves vistoses vidrieres, les seves velles prestatgeries, la seva lluent caixa enregistradora... Amb un passeig per la Rambla i rodalia n’hi ha prou per arribar a la conclusió que aquest pronòstic no és exagerat.
Feu un cop d’ull al que queda de la camiseria i guanteria Hermanos Bonet, del Musical Emporium, d’El Indio... Sí, és cert que la transformació de la cereria Lluís Codina en espardenyeria va ser molt respectuosa amb el mobiliari original. I que la façana de la camiseria i guanteria Hermanos Bonet llueix avui dia com en altres temps, però també és veritat que les nombroses figures de Lladró que hi ha disposades són molt extravagants. I això del Musical Emporium, senzillas’han ment tràgic. La fotografia principal que il·lustra aquest reportatge mostra com el fet de conservar el cartell de la façana es pot revelar com un gest ridícul, sobretot quan un negoci de partitures dona pas a un altre de canvi de moneda. L’abandonament d’El Indio, per la seva part, a molt pocs metres, més que indignar, simplement entristeix.
“El problema és que parlem de comerços privats i de patrimonis comunitaris –explica Esteve Vilarrúbies, autor d’Emblemàtics Barcelona, probablement la guia de comerços històrics més completa de la ciutat–. La norma és una mica simbòlica. En realitat tot depèn de la bona voluntat de les parts. És veritat que algunes transformacions dut a terme amb molt de respecte. De tota manera, jo també entenc que la clau és preservar l’activitat original del negoci, el seu patrimoni immaterial –quin sentit té conservar un aparador si a dins seu es converteix en una botiga de telèfons mòbils?–, i per això cal intervenir en el mercat i d’alguna manera establir límits als lloguers. L’últim tancament és de la Xancó, però el degoteig és continu: més de trenta en cinc anys”.
Pilar Satta explica a l’altre costat del taulell de la Xancó que aquests dies està molt trista, que és una llàstima que aquesta etapa s’acabi així, d’una manera tan amarga. “Els marges entre els costos i els beneficis eren cada vegada més estrets –continua–. Tirar endavant un negoci de caràcter artesanal en plena Rambla, davant del Liceu, costa cada vegada més”. Segons un estudi
QUÈ SE’N FARÀ, DE LES LLEIXES? “Tot això és patrimoni de la família, i serà la família qui ho decidirà”
NORMES SIMBÒLIQUES “La conservació del mobiliari depèn de la bona voluntat de les parts”
de la Cambra de Propietat, la Rambla és l’eix comercial amb el lloguer més car de Barcelona. El passeig registra una renda mensual mitjana d’uns 13.800 euros. I la del número dos d’aquesta classificació, la del passeig de Gràcia, és molt inferior, de poc més de 6.900 euros. “Bé, jo m’estimaria més no entrar en determinades qüestions –afegeix Satta–. Només volem donar les gràcies a tota la gent que ens ha mostrat el seu suport tots aquests anys”.
I què passarà amb les prestatgeries, les vidrieres, la caixa enregistradora? “La veritat és que no ho sé”, respon lacònica. Perquè se suposa que hi ha un munt d’elements que estan protegits, no? Que s’han d’estar aquí, passi el que passi, oi? “Bé –ara Satta es mostra molt més contundent–, tot plegat forma part del patrimoni de la família, i serà la família qui decidirà. Fa molt de temps que cap polític no ve fins aquí. La protecció està molt bé mentre dura l’activitat, però després...”. “L’Ajuntament no presta ajuts –intervé aleshores Alberto Mejías, amic de la família i conegut defensor d’aquesta mena d’establiments–, de manera que no pot posar condicions sobre el futur d’aquests elements”. I d’aquesta manera, de mica en mica, tot es dilueix.