L’envelat, una troballa
La falta d’un gran espai per improvisar balls populars va propiciar a mitjans del segle XIX l’aparició d’un fenomen arquitectònic possiblement únic al món; es tracta del muntatge de la cobertura d’un gran espai sense suports interiors. Cal destacar que es tracta d’una innovació barcelonina.
Els edificis conventuals sorgits quan va ser imposada la desamortització de Mendizábal van poder ser aprofitats; però en van quedar pocs, ja que alguns van ser incendiats i altres de convertits en casernes. L’èxit gran i immediat obtingut per aquells balls explica que acabés forçant l’aparició de l’envelat.
Va sorgir a càrrec de Josep Caba, pare de l’acreditat pintor retratista Antonio Caba. Va estendre per primer cop aquesta estructura als afores del Portal de l’Àngel; atesa la seva condició efímera, tot seguit la va muntar a l’Hort d’en Morlà, a la vorada del carrer Sant Pau. Corria el 1840.
La novetat va rebre una acollida tan càlida, que no es va deixar de repetir la instal·lació. La conveniència d’adornar-la, va ampliar les possibilitats d’augmentar uns beneficis afegits, ja que va incorporar una profusió d’elements decoratius.
Marià Vilanova, pare de l’escriptor costumista Emili Vilanova,
Una arquitectura efímera, viatgera, barata i molt popular creada a Barcelona
era mestre de dansa i en va intuir les possibilitats econòmiques derivades. Va comprar l’empresa a Caba, va concentrar la nova activitat al gran magatzem que tenia al carrer Basea i va desplegar una activitat incansable com a muntador i decorador.
Quan s’enlairava aquell enorme embolcall tèxtil suportat per una ordenada gàbia exterior de pals, apareixia un espai cobert de 24 metres d’amplada per 28 o 32 de llargada. Res a veure, doncs, amb la lona al voltant d’un gran pal central que aixecaven els circs.
Gaudí havia intuït una conjunt semblant amb destinació al cobriment de l’estació de França, mentre que Le Corbusier ho va oferir per al Palau dels Soviets, però en cap dels dos casos no es va fer realitat.
La tensió dels pals inclinats cap a l’exterior era compensada amb un equilibrat cordam d’efectivitat demostrada. La inspiració no era deutora de la tècnica exhibida en el primer pont penjant del món, el de Pittsburg el 1876.
Els envelats pel seu cost mòdic i la seva facilitat constructiva no van trigar a ser contractats a gairebé tot Catalunya per realçar sobretot les festes majors. No cal dir que amb el temps va millorar el muntatge i la magnificència ornamental. El resultat era disposar d’un saló enorme molt ben ambientat, amb tota mena de comoditats i que afavoria la diversió i el tracte social en uns dels dies més assenyalats de tot l’any.
L’època daurada va tenir lloc als anys trenta.
La canalla se sentia fascinada davant la mestria de tan pocs operaris, que en dies comptats aixecaven aquell conjunt que prometia solemnitzar unes trobades tan divertides i esperades.