“És fascinant trobar humor en un tema tan depriment com envellir”
Michael Douglas, protagonista d’‘El método Kominsky’ (Netflix)
Amb una carrera impressionant a la pantalla gran, Michael Douglas no va imaginar mai que tornaria al mitjà que el va veure sorgir per trobar-se altra vegada amb l’èxit ja passats els 70 anys. Però el cert és que ha guanyat el seu tercer Globus d’Or per la primera temporada d’El método Kominsky (Netflix) i acaba de rebre la desena nominació a aquest premi per la segona temporada, gens malament per a una estrella que també ha rebut el premi Cecil B. DeMille a la carrera cinematogràfica. La sèrie, a més, ha reiniciat el seu idil·li amb l’Emmy, sumant una candidatura a les tres que va rebre en la dècada dels setanta per Las calles de San Francisco ia l’estatueta que es va guanyar per interpretar Liberace a Detrás del candelabro. Una col·lecció que, sumada als seus dos Oscars, explica per què es pot dir que el fill de Kirk Douglas ho ha aconseguit tot.
Està sorprès per l’èxit que ha tingut la sèrie?
Per descomptat. Jo no pensava a fer televisió i quan Chuck Lorre em va enviar aquest projecte no entenia gaire el món de l’streaming. Però vaig llegir el guió i era tan bo que no m’hi vaig poder resistir. Em va semblar fascinant que ell pogués trobar l’humor en un tema bastant depriment com que tots envellim. Ell sap que és possible passar d’un moment divertit a un de tristesa i sap com fer-ho. El guió era molt bo i els textos brillants són irresistibles per als actors.
Ha trobat l’humor en això d’envellir?
Només perquè estic fent una sèrie de televisió. Envellir m’ha servit per tenir més consciència a l’hora d’utilitzar el meu temps. He fet els 75 i si em queden 15 bons anys he de ser feliç. No és gaire temps, de manera que m’he tornat molt més conscient sobre la manera d’utilitzar-lo i amb qui el vull compartir.
Que la sèrie hagi trobat una audiència el va fer sentir més relaxat a l’hora d’encarar la segona temporada?
És clar. Tenir la confirmació que faràs una segona temporada en cert sentit és com fer la seqüela d’una pel·lícula. Si fas una segona part és perquè la primera ha tingut èxit i això fa que el procés sigui molt mes fàcil, perquè ja coneixes tothom. A més, la incorporació de Paul Reiser també ens va ajudar molt a millorar la qualitat. El mateix val per a Jane Seymour, que li dona una meravellosa oportunitat a Alan Arkin, després de perdre la seva dona en la primera temporada. D’altra banda, el meu personatge ha de lluitar amb certs problemes, per la qual cosa la segona temporada ens ha sortit encara millor que la primera.
Li sembla que la sèrie ha ajudat la gent gran a parlar dels seus problemes reals?
És probable. M’han dit que la sèrie s’atreveix a parlar de temes que són molt familiars per a tothom però que en realitat ningú no vol tocar. Part de l’humor ve de les rialles nervioses que provoca compartir les coses per les quals passen els homes grans. Molta gent se m’acosta per confessar-me que s’identifiquen amb el que li passa als protagonistes, però el que a mi em sorprèn és que molta gent jove també mira la sèrie. És una cosa que no acabo d’entendre gaire bé. Potser els agrada veure la vulnerabilitat de la gent gran. En cert sentit els homes de certa edat són com els polítics. Tenen totes les respostes i parlen d’una manera molt eloqüent. Però continuen tenint les mateixes inseguretats que quan eren joves. Jo crec que a aquesta altra audiència que ens segueix li agrada veure els punts febles i els errors que cometen aquests homes grans, que són la base del nostre humor.
Com va ser reviure la batalla amb el càncer a través del seu personatge?
Soc un supervivent, de manera que va ser una mica més fàcil que si hagués estat a meitat del tractament. Sé el que implica que et diagnostiquin càncer, però no sé de quina manera aquest tema es desenvoluparà en la sèrie si ens concedeixen una tercera temporada. Però òbviament és un tema que conec i m’ha ajudat
L’ÈXIT DE LA SÈRIE “A una part de l’audiència li agrada veure els punts febles dels homes grans”
REFLEXIÓ PERSONAL “Envellir m’ha servit per tenir més consciència a l’hora d’utilitzar el temps”
a connectar-me amb el meu personatge. Hi ha facetes seves amb què em sento més identificat i d’altres que no. Recordo perfectament el moment en què em van dir que tenia càncer i que estava en la quarta etapa. Vaig decidir que lluitaria amb tot el que tingués i que no em preocuparia si el tractament no funcionava. Però després de tres mesos de quimioteràpia i radiació vaig tenir la sort que la resposta va ser que estava en remissió.
El seu pare ha fet 103 anys. Imagino que no ha d’haver estat gens fàcil guanyar-se un lloc en aquesta indústria sent el fill d’una llegenda viva com Kirk Douglas.
No, no ho va ser. Sobretot perquè no n’hi ha gaires de fills de celebritats que hagin pogut triomfar en aquesta indústria. Són molt pocs els que ho han aconseguit i encara menys els que s’han mantingut en el circuit durant més de 50 anys com ha estat el meu cas. Jo vaig estar sota l’ombra del meu pare fins que vaig aconseguir la meva pròpia quota d’èxit amb Atracció fatal i Wall Street, que em va deixar l’Oscar. Aquest va ser l’any en què vaig sentir que finalment havia pogut deixar enrere aquella ombra i que havia obtingut la meva pròpia quota de reconeixement per mèrit propi. Després va arribar un moment, quan ell va fer els 70, que va començar a treballar molt menys i a gaudir del temps lliure, perquè ell pertany a una generació que feia almenys cinc pel·lícules per any; va començar abans que existís la televisió. De petit no el veia gaire perquè els meus pares estaven divorciats i ell treballava. Però l’adoro i estic molt orgullós de ser el seu fill. Em continua sorprenent. Fa poc Hugh Jackman i la seva dona van llegir les cartes d’amor que es van escriure el meu pare i la seva dona Anne en una funció especial al teatre Kirk Douglas de Los Angeles. Els meus fills van fer una introducció. I ell continua endavant amb els seus 103. És un home extraordinari que va iniciar una tradició familiar. El meu fill gran, en Cameron, és un molt bon actor i en Dylan i la Carys també són excel·lents. Han estat actuant des que eren molt joves i el mateix val per a la meva neboda Kelsey. O sigui que el meu pare té quatre nets que estan en la indústria. El vaig veure just ahir a la nit i li vaig dir que ell havia creat el cognom Douglas. És un nom inventat però tres generacions després continua vigent.