Molt més que un joc
El CCCB explora en una exposició les potencialitats del videojoc i la seva centralitat en la cultura del segle XXI
Bona part dels videojocs bèl·lics semblen dissenyats exclusivament per estimular el plaer de destruir enemics imaginaris, però també n’hi ha que permeten viure el dia a dia de la guerra des del punt de vista de les víctimes, experimentar la por al camp de batalla o assumir el desafiament de progressar en la història sense segar cap vida. Els videojocs s’han infiltrat en les nostres vides –un 60% dels europeus declaren que dediquen una mitjana de sis hores a la setmana a aquesta activitat–, i avui són gairebé tan variats i complexos com les persones que hi juguen. Continua sent un mitjà per on campen al seu aire les joguines del capitalisme, però també es posiciona amb força com una eina crítica per disseccionar, entendre i confrontar la nostra realitat, fomentar l’empatia o practicar l’activisme.
Un exemple d’això últim és el videojoc de realitat virtual creat per estudiants de Hong Kong amb què no només van voler donar a conèixer els motius de les protestes antigovernamentals, sinó que qualsevol persona podia experimentar el que se sentia en primera línia de la manifestació davant la policia antiavalots, esquivar els gasos lacrimògens o fugir per un campus aviat convertit en un camp de batalla... Gameplay. Cultura del videojoc parla de tot això. Es tracta d’una exposició que es pot visitar fins al 3 de maig al CCCB i que adapta i amplia la que es va presentar amb aquest mateix títol al ZKM de Karlsruhe, ara convertida en mostra permanent del centre alemany després del seu enorme èxit de públic.
“El videojoc ha acabat definint la cultura del segle XXI”, assenyala el cap d’exposicions del CCCB, Jordi Costa, per qui “si ha arrelat tan profundament en la nostra consciència probablement és perquè les arrels venen de molt lluny: els animals sabien jugar abans que els homes els ho ensenyessin”. Óliver Pérez Latorre, comissari de l’exposició juntament amb Jérôme Nguyen, assenyala al seu torn que “hi ha un element senzill però molt potent que explica la fascinació que exerceix el mitjà en tantíssima gent, el seu enorme potencial com a mitjà expressiu, i és que fusiona dues activitats essencials de l’ésser humà: jugar i explicar històries”. I encara, afegeix Pérez Latorre, té lloc un altre “equilibri màgic” que ajuda a entendre el seu impacte: “La trobada entre el pensament analític i matemàtic amb el de la imaginació i la creativitat”.
Gameplay. Cultura del videojoc no es qüestiona si el videojoc forma part de la cultura; ho afirma. Ofereix un recorregut nostàlgic per la seva història –des de les velles màquines recreatives, les coin-op, o els primers Super Mario–, però sobretot és un viatge lúdic, una “exposició jugable”, en què el visitant pot conèixer treballs de creadors de primera mà i creadores indie que es posicionen com a alternativa als videojocs convencionals, com ara el català Gris, de Nomada Studio, una bellíssima i colossal aquarel·la animada en què el jugador no corre cap perill; Sísif. Let’s play: ancient
greek punishment, de Pippin Barr, programat de tal manera que no es pot guanyar mai; September 12th, de Gonzalo Frasca, en què el jugador, armat amb un llançamíssils, ha de triar entre bombardejar o no una ciutat de l’Orient Mitjà on s’entrecreuen civils i terroristes; o Phone story, de Paolo Perdechini, en què vas movent personatges i objectes segons el que t’indiquen a la pantalla mentre sents el relat de la part fosca de la fabricació dels mòbils, l’explotació infantil per a l’extracció del coltan o els suïcidis a la fàbrica taiwanesa Foxcom.
La mostra també es fa ressò d’alguns artistes que han fet servir el mitjà per expressar el seu missatge: des de Mary Flanagan o Joan Leandre a Harun Farocki, Lawrence Lek, Mónica Rikié i Blast Theory.
“Fusionen dues activitats essencials de l’ésser humà: jugar i explicar històries”, diu Óliver Pérez Latorre