Un gran musical sense solistes
El 2020 serà l’any de West Side story, fita del musical americà creat per Leonard Bernstein, Jerome Robbins, Stephen Sondheim i Arthur Laurents. Ivo van Hove està a punt d’estrenar a Broadway una nova adaptació escènica amb la disruptiva aportació de la coreògrafa Anna Teresa de Keersmaeker, i Stephen Spielberg –amb Tony Kushner com a guionista– està en ple procés de producció per presentar la seva pel·lícula el pròxim hivern. Si Van Hove s’acosta a l’oscaritzada versió cinematogràfica del 1961, Spielberg ha buscat la seva inspiració en la producció teatral del 1957.
És el mateix esperit de tornar a l’original que domina el notable muntatge que dirigeix Federico Barrios. És sorprenent per al públic que només recordi la digna proposta de Ricard Reguant del 1996, fidel a la pel·lícula. Descobrirà que l’antològic America és un número només de noies i que el realisme social del llibret no s’estalvia un conat de violació. La brillant producció de SOM destaca sobretot per una cuidada escenografia que es passeja per tots els escenaris d’aquest Romeu i Julieta novaiorquès. Excel·lents els espais del gimnàs i la baralla sota el pont. El mateix segell de qualitat per a la il·luminació i el vestuari, que es permet picar l’ullet als dissenys d’Irene Sharaff.
També remarcable l’esforç de l’orquestra de respondre a la rica partitura. Ajustada formació de 16 mestres que obliga a un so més jazzístic que simfònic. Idea subratllada per l’interessant desdoblament de l’orquestra, parcialment integrada en la dramatúrgia. Factura de qualitat internacional que perd terreny en la interpretació. Els números corals agraden, alguns amb nota com Tonight/Quintet, amb la dificultat afegida de comptar amb uns Jets i Sharks a qui se’ls exigeix altes prestacions actorals, vocals i de ball.
No es pot dir el mateix dels principals solistes. Aquí es veu amb nitidesa que no tenim un star-system dedicat al musical. Carència visible en el paper d’Anita, assumit per una convincent Silvia Álvarez; artificial quan ha de coreografiar l’explosiva racialitat caribenya i molt més creïble quan despulla la seva part dramàtica de tòpics ètnics (A boy like that). Tampoc no omple la seva Maria Talía de Val, entregada a fons a explotar –tant que permet un gag fora de guió– el seu registre líric per compensar les seves limitacions com a actriu. El fanalet vermell és per a l’actor-cantant que fa de Tony. A la funció de dissabte a la nit va tocar –creiem– Guido Balzaretti. Actor passable amb evidents dificultats vocals, fins i tot d’afinació. Va deixar escapar Maria, el seu showstopper personal, de forma clamorosa.