El futbol català es maquilla
Són dies i nits de molt maquillatge. Els dos derbis de Barcelona d’aquest cap de setmana també són pur maquillatge. Un miratge doble: RCD EspanyolFC Barcelona dissabte a les 21 hores i CE Europa-UE Sant Andreu diumenge a les dotze del migdia.
El futbol català s’ha reduït al Barça i les engrunes que queden sobre la taula, de què es poden sentir tan orgullosos pericos, europeistes o els quatre gats que encara van, per exemple, al camp del Palamós, degà del futbol de Catalunya, que subsisteix a regional.
Els dos derbis d’aquest cap de setmana diuen molt del panorama. Tenen aires de relíquia. El RCD Espanyol ha viscut dies millors, i sembla condemnat als 20.000 espectadors de mitjana, mentre que el CE Europa i el Sant Andreu haurien de jugar a Segona Divisió –o aspirar-hi seriosament– i no a Tercera, si tenim en compte l’historial i el potencial demogràfic dels barris que representen.
Barcelona no és Londres.
Ens omplim la boca de la suposada passió de Barcelona i Catalunya pel futbol quan, de fet, aquí només hi ha passió –i obsessió– pel Barça, que cada any marca més distàncies amb la resta dels clubs del país.
Barcelona no és Londres. Ni tan sols és Madrid, territori on juguen quatre equips a Primera i dos a Segona. Aquí només en tenim dos i un (Girona). Catalunya tampoc no és València ni el País Basc (tres i quatre equips a Primera, respectivament). Tot i això, Catalunya té més llicències, 146.360, seguida de la Comunitat de Madrid (103.714), davant de València (91.463) i el País Basc (73.873), segons les últimes xifres
Euskadi o Madrid tenen quatre clubs a Primera amb la meitat i un terç menys de llicències que Catalunya...
penjades al web de l’RFEF de la temporada 2015-2016.
Em temo que gairebé tots aquests 146.360 futbolistes van voler o volen ser Messi, a diferència de la diversitat d’altres comunitats on hi ha competència, el millor estímul per a pluralitat i rivalitat.
Què se n’ha fet, de l’aficionat al futbol català? Tots els estadis de Catalunya, tret d’un i mig, són ciment, malenconia i una sensació inquietant d’absència de futur, com les rifes al descans d’una pota de pernil o un lot perpètuament nadalenc.
Tots dos derbis tenen substància. L’un pel dramatisme –estat anímic en què l’espanyolisme es desenvolupa bé– i l’altre perquè és una rivalitat recent però viva, molt viva, i fins i tot van furgonetes dels Mossos al Nou Sardenya, que sempre dona importància a un partit de Tercera Divisió.
Llàstima que els derbis catalans siguin tan comptats i desiguals. Ens estem perdent una cosa important del futbol...