Pare, filla i esperit Dakar
Manolo Plaza va inocular el virus de l’aventura a la seva filla Mónica i ara el comparteixen en l’habitacle d’un bugui a l’Aràbia
Quan Manolo Plaza, una de les llegendes espanyoles del Ral·li Dakar, es va assabentar que seria pare d’una nena, se li va torçar el gest. Els plans no li sortien com s’havia imaginat.
–Em vaig dir: “Mare meva, jo volia un noi!”. Sempre m’havia agradat l’aventura i en la família havíem estat tots molt del motor. Vaig començar a córrer amb moto, després vaig passar als quads i després als cotxes. El primer Dakar el vaig fer el 1996, quan la Mónica només tenia tres mesos.
Al cap de 24 anys, el projecte original d’en Manolo, “la il·lusió de tota la vida”, es fa realitat amb el Team Plaza i el bugui dorsal 364: “Sempre he volgut córrer el Dakar amb les meves filles”. Per començar, ho farà aquest any amb la més gran, la Mónica (24), de copilot. Pare i filla, i molt esperit Dakar. Són un cas singular, i tot un fenomen a Conca, on els Plaza són tan coneguts com el fill més il·lustre d’aquesta població manxega de 60.000 habitants: José Luis Perales.
–Molta gent ens atura pel carrer, ens demana coses i ens desitja sort: a la botiga, a la perruqueria o al ginecòleg l’altre dia –diu la Mónica, “una cabra boja” (definició dakariana) que fa cinc anys que és copilot, tot i que l’afició li ve de lluny (si el pare és músic, el fill és ballador, per a satisfacció del progenitor).
–A la Mónica i la Marta [la filla petita, nascuda el 2001, amb el seu pare en mig d’una especial a Mali] els ha agradat més el motor que a tots els nois de la família. Des dels 4 anys han pujat en moto i amb 16 ja feien dunes al Marroc, on m’acompanyaven en les excursions a clients. M’han sortit del món del motor més del compte –se’n vanagloria en Manolo, que torna al Dakar (tretzena participació) després de tretze anys d’absència: es va saltar les onze edicions de l’etapa sudamericana per motius econòmics i les tortuositats de la vida; el Dakar només existia a la tele i en l’hipocamp del cervell, on es fabriquen els somnis–.
Fins que al juliol, després de la Baja Aragón, es va fer la llum.
–Com que econòmicament no m’ho podia permetre, no m’havia plantejat mai fer el Dakar junts, fins que va arribar la possibilitat de participar-hi gràcies a Momentum Task Force [una firma comercial de vendes], que em patrocinaven els viatges al Marroc. Els vaig plantejar córrer el Dakar amb la meva filla i els va semblar bé: cridava l’atenció –diu en Manolo, que va negociar un bon preu amb Sodicar, l’empresa francesa que prepara els cotxes de competició, i gràcies a la gestió de Pepe Rivero va obtenir l’ajuda de deu amics per completar el pressupost, a 15.000 euros per barba: anar al Dakar els costa 250.000 euros, entre cotxe, assistència i inscripcions–.
–I dormirem a la mateixa tenda
de campanya –diu il·lusionada–.
–Perquè econòmicament no ens podíem costejar anar-hi amb motorhome –com hi va la majoria–. Volia tenir amb ella la vivència dels Dakars africans que vaig tenir jo, amb tenda de campanya i sac de dormir –justifica el pare–.
–Encara sort que quan ronca no el sento. Per molt que em passi un tractor per sobre no em desperto –diu la filla, que espera reviure les vivències que en Manolo li explicava des de petita, i fer-ho a la seva dreta, de copilot: tota una responsabilitat–.
Ara bé, per als Plaza no és nou compartir l’habitacle d’un cotxe de competició. Ja van participar plegats –i van guanyar– en algunes proves del Campionat d’Espanya de ral·lis tot terreny. I tenen a favor una bona entesa: pare i filla, per caràcter, encaixen bé, sense arestes.
–No ens barallarem. El meu pare és una persona molt fàcil de tractar, molt senzilla. És dòcil, es deixa guiar. Em fa molt cas. I em transmet una tranquil·litat brutal: anem molt ràpid i ell va ben tranquil. Té el millor caràcter per fer un Dakar, la seva experiència i la seva manera de ser ho fan tot molt fàcil –diu la Mónica, davant la mirada del pare–. –Jo tenia una mica de por perquè al cap i a la fi corres amb la teva filla i, tot i que saps com és, obrir pista és exigir-li molt. M’agrada com a copilot: s’ho pren molt seriosament, és molt bona perquè té ganes d’aprendre, i això em crea il·lusió. La il·lusió que em transmet és perquè veig que ens divertim tots dos i ella ho fa molt bé –confessa en Manolo–. Em ve molt de gust conviure-hi disset dies, i més en tenda de campanya: és el concepte del Dakar d’abans –remata aquest veterà pilot, a qui li agradaria acabar entre els vint primers–. Si les etapes són dures i el cotxe no ens causa problemes, podem acabar-hi: seria un gran èxit”, diu mentre abaixa el teló la tarda gèlida de Conca.
LA IL·LUSIÓ DE TOTA LA VIDA “Hi anem amb tenda de campanya i sac, i així revisc amb ella la vivència dels Dakars africans”
EXAMEN A LA RELACIÓ “No em barallaré amb el pare: és fàcil de tractar, es deixa guiar i transmet tranquil·litat”