“Complirem 100 anys el 2020: se’ns deu un homenatge!”
Faré 100 anys el proper 26 d’abril. Vaig néixer a Sarrià, visc a les Borges del Camp. He estat metal·lista mecànic. Vidu, tinc una filla, la Rosina (70), i un net, l’Àlvar (43). Soc catalanista republicà. Batejat, no practicant. Vaig fer tota la guerra al costat del meu pare i del meu germà
Qui és el del dibuix? Soc jo el 1940, pres a la Model: em va dibuixar un company. Per què estava pres? Algun veí del barri del Guinardó ens va delatar al meu pare i a mi en tornar del front, l’abril del 1939.
Per què els va delatar?
El meu pare va ser mestre armer de la columna Macià-Companys, de la Generalitat, i després del 22è cos de l’exèrcit de Llevant.
I vostè?
El juliol del 36 el pare partia al front de Terol, i a l’octubre vaig marxar al seu costat.
Quina edat tenia vostè?
Havia fet 16 anys a l’abril. Vaig ser voluntari.
Era un nen!
El meu pare em va agafar com a ajudant. M’enviava a les trinxeres, per frenar rumors.
A fer què?
Reparar armament, repartir munició, revisar metralladores, afinar punts de mira...
Ho feia vostè bé?
Sí. I vaig agafar molt bona punteria.
Li va ser mai útil?
Al niu de metralladora del front de Miralbueno. Vam veure pujar soldats franquistes, en fileres, i el nostre artiller es va col·lapsar... No era capaç de disparar i aquells pujaven! El vaig apartar d’un cop, i vaig disparar jo.
A matar?
Anava escombrant les fileres, anaven caient.
Quants?
Molts. Vam permetre que els recollissin.
Cinquanta, més o menys?
Més, més... Portaven bombes de mà: si s’haguessin acostat ens haurien mort!
El va traumatitzar haver matat?
És la guerra. Es van frenar en arribar-nos reforços. Vaig salvar les vides dels presents!
Què va ser el pitjor de la seva guerra?
Les bombes d’avions nazis sobre Benassal i Ares del Maestre: van destruir l’armeria, el meu pare es va salvar perquè havia sortit a veure la cova del castell. Dels muls lligats a la façana van quedar només els caps penjant...
I vostè on era?
Dormia a la sagristia de Benassal, en un llit de ferro. I vaig sentir un xiulet. Vaig saber que era una bomba! I que em queia al damunt. Vaig fer un salt cap a sota del llit...
Bons reflexos, senyor Morera...
El somier, enfonsat per la runa, se’m va clavar a la cara. Si no em treuen, m’asfixio. Sense cap os trencat, vaig ajudar a treure una dona grassa: era viva! I trossos de persones: cames, braços... És el pitjor que he viscut... No vaig poder menjar durant dos dies.
No es penedia de ser allà?
Era el meu deure, i ajudava el meu pare. Ell era d’ERC, portava el triangle a l’uniforme. Els anarquistes es burlaven de l’emblema: ells anaven cada un com li donava la gana.
Però tots eren camarades, combatien al mateix bàndol.
Els anarquistes feien la seva: la revolució, les col·lectivitzacions... “Ara això és de tots”, deien. Ah, ja, i la guerra, què? No, no van ajudar: la desunió ens va danyar. I això que Durruti va intentar posar ordre.
Què va fer, Durruti?
Va veure que queien menys homes per bales que per venèries, i va retirar del front les prostitutes. “Quien mal anda, va a Calanda!”, es deia: allà hi havia l’hospital de venèries.
Aquell caos els debilità en la guerra? Pitjor encara van ser els aviadors alemanys i italians: van assajar avions i bombes sobre nosaltres, ells dominaven l’aire del tot!
Va combatre vostè a l’Ebre, també?
No. Nosaltres vam frenar l’avanç franquista cap a València. A Castel de Cabres cuinàvem una paella i vam sentir pujar els franquistes: vam sortir corrents, però abans vam orinar a la paella! Després vam acabar a Valsequillo, última batalla de la República.
Com va conèixer el final de la guerra?
Va arribar un informe el dia 29 de març. El meu pare va inventariar el nostre arsenal i el va lliurar a les autoritats de Requena, a canvi d’un salconduit per tornar a Barcelona.
Ho van aconseguir?
Sí, però vam viatjar de nit per evitar ser detinguts: onze dies fins a arribar a casa!
Dos anys i mig després d’haver sortit... i amb una guerra lluitada i perduda.
Vaig recordar amb pena el frare Donato. Ell m’havia animat a cantar al cor als jesuïtes de Sarrià... i... el... el va decapitar un escamot anarquista, el 19 de juliol del 1936.
S’emociona, ho lamento...
Era de cos petitó i amb el cor d’un gegant!
Què li va passar a vostè a la seva tornada a Catalunya?
Em van interrogar a bufetades. I cada nit treien presos i els afusellaven al Camp de la Bota. A la meva mare la van tancar dos mesos. El meu germà va morir, perquè va emmalaltir greument. I jo vaig haver de fer cinc anys de mili per a Franco.
Aquest any 2020 que comença complirà vostè 100 anys: quin regal espera?
Cent anys... Aquest any 2020 la Generalitat hauria d’homenatjar la lleva del biberó, Catalunya ens ho deu. Des dels 17 anys vam estar uniformats, per uns i pels altres, fins als 25 anys: ens van robar la joventut!