Un camí de final incert
Hi va haver un temps en què l’ambigüitat constituïa un actiu polític. El pujolisme sempre es va valer de la versatilitat com a eina per abraçar un ampli espectre de sensibilitats. Però l’ambigüitat és avui injuriada, víctima del seu abús, identificada amb l’oportunisme i amb la cínica ambició de poder. Ara, en època d’incerteses, molts polítics proven de guanyar-se el vot llançant advertències apocalíptiques i oferint certeses infal·libles. Segons alguns, Espanya es trenca, mentre a Catalunya proliferen els traïdors. Discursos que casen malament amb l’ambigüitat. En aquest context, l’acord difós ahir pel PSOE i ERC que desbloqueja l’inici de la legislatura apareix com un ventall de dobles sentits. Les dues parts faran la lectura que més convingui als seus interessos. Per exemple, ERC aconsegueix que es reconegui una taula “bilateral” entre governs al marge dels mecanismes de relació institucional previstos per a totes les autonomies, mentre que el PSOE subratllarà que el diàleg es regirà pel principi de “lleialtat institucional” i ho interpretarà com una renúncia implícita a la via unilateral.
L’acord conté una novetat transcendental. Per primera vegada, un president del Govern espanyol contempla una consulta als catalans per superar el conflicte. Mai abans no s’havia formulat així en un document que firmen el partit que està a punt d’ocupar la Moncloa i la formació independentista amb aspiracions viables de governar Catalunya. Però a partir d’aquest enunciat, tot són incògnites i el·lipsis. No es concreta si, abans de la consulta, la proposta que puguin consensuar els dos governs s’haurà d’aprovar o no al Parlament i les Corts. I mentre ERC interpretarà que s’obre la porta a un referèndum sobre la independència, el PSOE subratllarà que la consulta només es podrà realitzar “en el marc del sistema juridicopolític”, que no és cap altre que la Constitució.
Aquest pacte no és el final del camí, sinó un començament cap a no se sap on. L’excés d’ambigüitat sol provocar confusió i mals entesos, però l’absència condueix a mirar-se el melic, a la inflexibilitat, a les veritats irrefutables i a les cessions concebudes com a derrotes. I aquesta recepta ja l’hem provat bastants anys.