Les guerres de Trump
El president obre l’any electoral amb tensió a l’Iran i Corea del Nord
Ucraïna pot esperar. Mike Pompeo, secretari d’Estat i cap de la diplomàcia dels Estats Units, tenia previst dormir dijous a la nit a Kíev. Era la parada inicial d’un viatge que l’havia de portar a quatre països més i una etapa rellevant per ser la seva primera visita a l’origen de l’impeachment.
La suposada pressió del president nord-americà al seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski –sense una investigació a un rival polític (Joe Biden), no hi ha armes contra Rússia–, ha estat la causa que Donald Trump acabi sent jutjat políticament al Senat.
A Pompeo no li va quedar altre remei que seguir a Washington. La tasca d’emergència consisteix a supervisar l’escalada de la tensió a l’Iraq, després que manifestants avalats per l’Iran provessin d’irrompre a l’ambaixada de Bagdad. Els assaltants van aixecar el setge dimecres, després de dues jornades de vigilància. Trump va cantar
POMPEO ES QUEDA A CASA El secretari d’Estat cancel·la la visita prevista a Ucraïna per la crisi a Bagdad
L’IMPACTE DEL 2020 Els dos països rivals troben que Trump és més vulnerable amb l’‘impeachment’
victòria –malgrat renovar l’emergència a l’Orient Mitjà– i es va descriure a si mateix com “l’anti-Bengasi” per enaltir que ell és un John Wayne, mentre que el seu antecessor en el càrrec, Barack Obama, era un feble que va facilitar l’assalt a aquella altra delegació de Líbia.
Al marge d’una comparació impossible –Bagdad és una de les missions més armades del món–, els analistes afirmen que existeix un clar paral·lelisme entre un president i l’altre en l’escena internacional.
Trump s’ha beneficiat d’un període de prosperitat interna i d’una relativa pau a l’exterior, circumstància que hiperbòlicament i prematurament li ha permès proclamar que ha liquidat l’Estat Islàmic. Però el 2020, any electoral, arrenca amb dues amenaces en potència per a la Casa Blanca: l’Iran, el rè
gim del qual no s’enfonsa malgrat la pressió, i Corea del Nord, on l’“amic” Kim Joung-un ha aparcat les epístoles d’amor per la retòrica de l’armament nuclear.
Ni a Teheran ni a Pyongyang no demostren tenir por de Trump, que és precisament la crítica que ell va dirigir al predecessor a la Casa Blanca. L’estil dur, sense respecte a la tradició diplomàtica, ensopega amb les reticències –com “les línies vermelles” d’Obama, aquelles de les quals tant es va riure– a les incursions militars i encara més a una guerra.
D’això va fer anatema Trump durant l’anterior campanya electoral, i una vegada a la sala oval ha continuat lamentant la despesa d’incursions a l’Iraq o l’Afganistan.
Els rivals ho tenen molt en compte, sospesa David Sanger a The New York Times. “El moment d’aquests dos nous desafiaments és decisiu: iranians i nord-coreans semblen sentir la vulnerabilitat d’un president sota l’impeachment que encara una reelecció, encara que sovint són matussers quan intenten jugar aquestes situacions a favor seu”, remarca.
Quan es va iniciar el setge a l’ambaixada de Bagdad, Trump va reiterar que no desitja anar a una guerra contra l’Iran, però va matisar que en cas de veure’s obligat a atacar, això no duraria gaire perquè destruiria el país ràpid. “No crec que sigui una bona idea per a l’Iran”, va insistir. Una vegada més.
El setge s’ha acabat, però aquesta iniciativa no ha fet més que evidenciar la vulnerabilitat dels diplomàtics i les tropes nord-americanes a l’Orient Mitjà. Teheran va enviar un missatge a Trump. Li va recordar que la crisi dels ostatges va contribuir a la derrota de Jimmy Carter fa quaranta anys.
“Al llarg dels últims divuit mesos, Trump ha triat una lluita amb l’Iran que no guanyarà i que no pot guanyar”, assenyala Peter Beinart a The Atlantic. El seu Govern va optar per sortir del tractat nuclear internacional i ofegar econòmicament la república islàmica. Europa no el va seguir i la setmana passada la Xina i Rússia van participar en unes maniobres militars al costat de l’Iran al golf d’Oman. Encara que no eren de rellevància, aquestes activitats van llançar el missatge que Teheran no està aïllada de la resta del món.
L’amenaça de destrucció total ja la va prometre Trump sobre Corea del Nord. Així va començar l’idil·li amb el dictador. Kim pregona que el món serà testimoni “d’una nova arma estratègica”. Si al Pentàgon sonen les alarmes, Trump continua renovant la seva amistat. El contrari suposarà fer palpable el seu fracàs.