Fent camí
Tret d’imprevistos, Pedro Sánchez serà president del govern d’Espanya a tots els efectes el dimarts 7 de gener, després que el consell nacional d’ERC validés ahir l’acord per a la investidura del líder socialista. D’aquesta manera, Espanya acabarà amb una prolongada interinitat, com reflecteix el fet que els ciutadans han votat en quatre eleccions generals des del 20 de desembre del 2015.
El pacte assolit per ERC i el PSOE marca un abans i un després en la situació de Catalunya. Enrere queden l’aposta del tot o res de l’independentisme o el quietisme de la Moncloa davant unes reivindicacions que el PSOE defineix ara com “un conflicte polític”. Benvinguda sigui aquesta nova realitat sempre que suposi un diàleg assenyat, en el marc de la legalitat en el qual ningú no se senti exclòs d’entrada. La creació d’una taula de negociació entre governs –perfectament constitucional– i el compromís de sotmetre els resultats a una consulta dins de l’ordenament legal existent o el que es pugui establir marquen un full de ruta més realista i prudent que d’altres, els resultats i balanç negatiu dels quals són de sobres coneguts.
Els termes de l’acord denoten sentit de la responsabilitat i dosi de valentia, valors decisius per a la resolució d’un conflicte que es va derivar a la via judicial. Malgrat la condemna d’Oriol Junqueras, el partit degà de l’independentisme ha interpretat assenyadament que un govern PSOE-Unides Podem suposa una oportunitat per al diàleg, tantes vegades reclamat per aquest moviment. Com va escriure Antonio Machado, “se hace camino al andar”. Amb aquest primer acord, PSOE i ERC fan un pas no exempt de riscos i incògnites. Molts seran, a un i un altre costat, els que posaran el crit al cel quan el prudent és donar marge a la confiança i el diàleg, dins d’una cosa tan important com “la lleialtat institucional”, un concepte fonamental desaparegut desgraciadament de les relacions entre el govern d’Espanya i la Generalitat, institucions que han de tenir per objectiu treballar a favor de tots els ciutadans i els seus drets.
Convé recordar que es tracta d’un pacte per facilitar la investidura, ni més ni menys. Un primer pas al qual esperem que en segueixin d’altres amb l’objecte de l’estabilitat necessària per afrontar els reptes econòmics i socials immediats. D’entrada, l’acord se li ha posat malament al president de la Generalitat, Quim Torra, al seu partit, JxCat, i a certs organismes hiperactius del moviment independentista que no semblen gaire coherents i sí una mica farisaics després de queixar-se per activa i per passiva que Madrid es negava a dialogar. I ara que els vents bufen en la direcció del diàleg, amenacen amb una crisi en el Govern que pot portar a un avanç electoral a Catalunya. El pacte per a la investidura és només un pas, però després de tants maximalismes ja és molt. Les reaccions desaforades sobre l’abast i la naturalesa d’aquest acord entre PSOE i ERC també s’han produït i es produiran a la resta d’Espanya amb les formacions de la dreta disputantse l’espai. Els partits sempre estan en campanya, sobretot si són a l’oposició, però també se’ls ha de reclamar responsabilitat i propostes més enllà dels discursos en els quals acusen els socialistes del que consideren la destrucció d’Espanya.
Certament, la societat espanyola mereix que el nou govern i Esquerra Republicana informin amb claredat sobre el discórrer de les converses. Primer, perquè es tracta d’un deure de transparència cap als ciutadans. I segon, per contribuir a asserenar els ànims. L’imminent govern d’Espanya és una oportunitat, no un problema. Suposa, a més, una pista d’aterratge per a alguns i l’ocasió d’or per a d’altres a fi de demostrar que el bipartidisme no és l’únic mitjà que procura estabilitat a Espanya.
El pacte assolit marca un abans i un després en el panorama de Catalunya, més realista i assenyat