Pérez Galdós, intel·lectual
Demà, dia 4, es compleixen cent anys de la mort de Benito Pérez Galdós. Amb tal motiu, la Biblioteca Nacional li dedica una completa i interessant exposició: llibres, cartes, quadres, fotografies, cartells, mobles, etcètera, que ens permeten formarnos una idea justa de la seva trajectòria humana, literària i política.
A la commemoració del centenari s’ha afegit l’editorial Alianza amb la publicació de Benito Pérez Galdós. Vida, obra y compromiso, de Francisco Cánovas Sánchez, una biografia que vaig devorar amb autèntica fruïció abans de visitar l’exposició al venerable edifici del passeig de Recoletos. Amb Galdós em passa, com amb pocs escriptors, que m’hauria agradat gaudir de la seva amistat si haguéssim estat contemporanis. Tots els testimonis el presenten com un gran tipus: bondadós, recte, humil, indulgent, reticent als afalacs. Per si això fos poc, era un bon cultivador de l’amistat, i això malgrat que ni tan sols escollia els seus amics entre la gent de la seva corda: ell, que odiava la festa dels toros, sentia un gran afecte pel torero Machaquito, assidu de les seves tertúlies de Santander, i les seves idees progressistes no li van impedir de mantenir una llarga i lleial amistat amb escriptors tan conservadors com José María de Pereda o Marcelino Menéndez y Pelayo.
Galdós va ser un home del seu temps i va somiar amb una Espanya igualitària, laica, instruïda, tolerant i democràtica que només va arribar a entreveure durant l’anomenat sexenni democràtic. Conclòs aquest breu parèntesi amb la coronació d’Alfons XII el 1874, es va obrir el llarg període de la restauració, que precisament trobaria en Galdós el seu millor cronista. Era aquella una Espanya de cessants i cacics, de cortesans, arribistes i senyorets amb barret de copa, de molt “estirar més el braç que la màniga” i moltes misses i rosaris, però també una Espanya de gent bona, honrada i laboriosa que mantenia molt viva la fe en el futur i somiava transformar la societat. Galdós aspirava a contribuir a aquella transformació amb les seves novel·les, que, mentre il·luminaven el passat recent, assenyalaven les xacres i defectes del present. Com que això no li va semblar suficient, va optar, ja en l’última etapa de la seva vida, per intervenir directament en política, sortint elegit en dues ocasions diputat a Corts dins de candidatures republicanes.
Llavors la dimensió política era inherent a la figura de l’escriptor. En una societat majoritàriament analfabeta, la pertinença al món de la cultura concedia la legitimitat necessària per influir en l’opinió pública proposant reformes o denunciant injustícies. Galdós era un dels nostres intel·lectuals indiscutits en una època en què estava sorgint la figura de l’intel·lectual. El mateix terme intel·lectual va néixer aleshores. Es va encunyar a França amb motiu del debat sobre el cèlebre cas del capità Alfred Dreyfus,
a qui per la seva condició de jueu s’havia atribuït un delicte d’alta traïció que no havia comès. Casualitats de la vida: fa només dos dies es va estrenar a Espanya l’última pel·lícula de Roman Polanski, inspirada precisament en el cas Dreyfus. Aquí l’han anomenada El oficial y el espía, però el seu títol original és J’accuse, igual que l’article d’Émile Zola de gener del 1898 que defensava la innocència de Dreyfus i denunciava l’antisemitisme existent en l’exèrcit i les institucions. La iniciativa de Zola va ser secundada per altres personalitats de l’art, la ciència i la literatura, que van ser pejorativament qualificades d’intel·lectuals. Igual com feminista i altres vocables que van néixer amb un matís menyspreador, la paraula intel·lectual no va trigar a carregar-se de connotacions positives: aquesta va ser, després de la del cas Dreyfus, la segona victòria de Zola i els seus.
El llibre de Francisco Cánovas, sempre respectuós amb la vida privada de Galdós, traça breument la trajectòria vital d’algunes de les dones amb qui va mantenir relacions amoroses. Una d’elles era una jove aspirant a actriu anomenada Concepción Morell, que el 1897 es va convertir al judaisme i va adoptar el nom de Ruth. Quan va esclatar el cas Dreyfus, va provar de convèncer Galdós perquè s’afegís públicament a la campanya en defensa del militar. L’escriptor, que considerava que la conversió religiosa de la Concha només buscava cridar l’atenció, va declinar fer-ho, i a partir de llavors van sovintejar els desacords de la parella, que no trigaria a trencar-se. Per què aquella negativa? Sens dubte, no es va deure a prejudicis antisemites (les seves simpaties pel poble jueu apareixen en alguns dels seus llibres). Amb la perspectiva que fa el pas del temps, resulta vistós que algú com Galdós refusés participar precisament en el debat que va acabar donant a llum el qualificatiu d’intel·lectual. Pérez Galdós, intel·lectual: si havia en aquella Espanya un escriptor a qui aquest qualificatiu anava com l’anell al dit, era ell.
La pertinença al món de la cultura concedia la legitimitat necessària per influir en l’opinió pública