Els vint i els miralls
Els anys vint. Mirem enrere per entrellucar el nostre present. Exercicis al túnel dels miralls. Va ser un temps de velocitat, desenfrenament i exaltació del jo, fa un segle. Després de les trinxeres i Tànatos, van arribar el ball infinit i Eros. El trauma es va superar amb una sublimació del moment, la fira era oberta les 24 hores del dia. John Keegan, historiador de la guerra, ho resumeix d’aquesta manera: “La penosa experiència havia estat tan buscada com obligada; la població, que havia rebut amb tant d’entusiasme la declaració de guerra l’any 1914, va deixar que els seus joves anessin als fronts de batalla convençuda que no només guanyarien batalles sinó glòria i que la seva tornada amb els llorers del triomf justificaria totes les esperances dipositades en la cultura del servei militar obligatori i el compromís amb el militarisme. Però la guerra va trencar aquelles il·lusions. ‘Tot home un soldat’, lema intrínsec a la política de la milícia forçosa, es basava en una incomprensió palmària del que és capaç la naturalesa humana”.
Cent anys no és res. Som aquí. Sortint
La guerra avui també existeix, però es produeix en altres termes
d’una crisi econòmica i entrant (diuen alguns) en una altra. La guerra avui també existeix, però es produeix en altres termes, molt diferents a l’experiència dels nostres avis i besavis. El que sí que es repeteix és l’entronització de la velocitat, el desenfrenament i l’exaltació del jo, multiplicat fins a l’infinit gràcies al carnaval digital incessant que tot ho recrea, ho transforma, ho desfigura i ho regurgita fins que no podem distingir el bàlsam del vòmit ni el vòmit de la lava. Entrem en uns nous anys vint, i els nascuts al segle XX tenim memòria artificial d’aquell París amb jazz de fons, que va ser parèntesi entre uns morts i uns altres. El fantasma de Scott Fitzgerald prova de no empipar Judith Butler mentre Steve Bannon busca führers de tot a cent. L’obsolescència programada de les paraules fa que els poetes siguin, sense saber-ho, brocanters invisibles.
La pròxima guerra mundial enfrontarà robots de fabricació xinesa contra robots made in el que sigui. La moral del pilot de dron s’imposa, i això ens estalvia molts diners en psiquiatres, terapeutes, vidents, sacerdots i paulos coelhos. La vida serà normalment estranya, com ho va ser durant aquella guerra remota. Ho explica Paul Fussell: “El servei postal entre la llar i les trinxeres era tan ràpid i eficaç que suposava una altra sàtira de la situació miserable de les tropes tancades en el seu exili irònic”. Estem celebrant la postguerra un altre cop.