Desig de ser un indi
Amb la llum suau del primer dia de l’any, em llevo disposada a posar-ho tot de la meva part per donar una sincera benvinguda a la nova dècada. Dedicaré el matí a delectar-me amb aquells fruits que ofereix la nostra civilització. Aquells plaers profunds, fins i tot elevats, si se’ns permet l’expressió, i a l’abast de la mà. Plaers que requereixen el seu temps i l’eixamplen. Res de distraccions que et deixen l’ànima com un ou sense sal. Que comencin un altre cop els daurats anys vint, he sentit dir a un optimista. Per què no. Anem-hi, em dic en l’esmorzar, ideant el meu ritu casolà. Penso si asseure’m al sofà a escoltar la Setena de Beethoven i notar l’empenta dels violoncels, el serpenteig de les flautes, al meu aire, com feia abans, no sabria dir quan ni perquè vaig deixar de fer-ho. I després, ja amb els sentits oberts, llegir potser un conte de Kafka que desafiï el meu cervell encaixonat. Podria començar, potser, per El deseo de ser un indio –“Si pogués ser un indi, ara mateix, i sobre un cavall a tot galop, amb el cos inclinat i suspès en l’aire, estremint-me sobre el terra oscil·lant...”–.
Imagino altres possibilitats per, ja de passada, jugar amb coincidències cronològiques. Millor escoltaré La Valse, de Ravel. Aquesta joia que es va estrenar just el 1920, quan la vella idea del compositor d’escriure una apoteosi del vals es va transformar, després de l’horror de la Primera
Guerra Mundial, en un remolí fantàstic i fatal, que recull la grandesa i la decadència de la nostra civilització, en les seves pròpies paraules. Aquella peça meravellosa que sembla dibuixar a l’immens cel la silueta d’una parella de ballarins que gira i desapareix entre els núvols devorada per un vendaval violent que torna a escopir-los a un horitzó una altra vegada límpid en una espiral sense fi. Aquest pla m’assegura el tret, i podria completarlo amb la relectura de la biografia de Ravel que va fabular Jean Echenoz. Un llibret deliciós que m’observa polsós des de diferents prestatgeries.
La meva celebració privada augura un sofà i un espai de temps profund i suculent. I estic a punt d’iniciar-la quan se m’ocorre revisar abans el correu i un e-mail em porta a un altre i ja de passada miro la premsa digital a veure què està passant però també les xarxes i responc a uns watsaps urgents i el temps s’estreny i prem i xucla i devora sofà i esgota i cenyeix i amb el seu cèrcol escanya el coll d’aquest matí sencer i alguna cosa més. Feliç 2021, sincerament, perquè el 2020 no sé on va anar a parar.