La Barcelona imaginada
Aquests dies de màgia i d’il·lusió m’agrada començar la jornada a la plaça Catalunya. Envoltada de la il·luminació de Nadal que tenyeix els carrers més comercials de la ciutat observo l’ombra dels dos gratacels que flanquegen el centre barceloní per excel·lència. A la cantonada amb els carrers Pelai i Príncep de Bergara, on es podria haver construït qualsevol centre comercial sense identitat, s’alça l’edifici de 130 metres d’alçària projectat el 1918 pels nord-americans John Mead Howells –guanyador, quatre anys després, del concurs per a la construcció de la seu del Chicago Tribune– i James Gamble Rogers. Com els grans gratacels de ciutats dels Estats Units, l’estètica d’aquesta torre, que es va aixecar gràcies a l’afany del promotor barceloní Ramon Selles i Miró, no passa mai de moda. Pocs metres enllà, a la mateixa plaça, també admiro les línies de l’altre edifici en alçada que es va construir als anys seixanta, aquest de 140 metres, de l’arquitecte barceloní Josep Maria Bosch i Aymerich.
Fent un llarg passeig arribo fins a la gran plaça de les Arts, que l’arquitecta Zaha Hadid va dissenyar per resoldre els problemes de comunicació entre dos dels equipaments culturals més importants de la ciutat. El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i L’Auditori es donaven l’esquena fins que es va crear aquest gran espai públic connectat amb la plaça de les Glòries. L’arquitecta també va construir al Campus del Besòs un edifici singular, una mena d’espiral que acull oficines de la universitat. Els barcelonins no van a aquest racó de la ciutat per veure aquest edifici. El que realment els atreu des de fa uns anys al Fòrum és la nova illa artificial que acull l’estadi del Barça. El nou Camp Nou, de l’arquitecte Emili Vidal, té capacitat per a 150.000 persones i fins i tot disposa d’un heliport. La passarel·la d’accés ofereix unes vistes espectaculars de l’escultura de Jaume Plensa instal·lada davant la platja del Bogatell. L’alçada de la figura domina la visió que els barcelonins tenen de la Mediterrània i dona la benvinguda a la ciutat als que arriben en avió.
El meu passeig acostuma a acabar a la nova estació de la Sagrera. És més petita del que es va dir al principi, però després de tants anys d’espera ja ningú no pensa en això. L’anar i venir de gent que entra i surt de l’edifici des del parc construït sobre la platja de vies és continu. Ha estat un encert habilitar aquest gran jardí que històricament separava els barris de Sant Andreu. És el més gran de Barcelona. Llàstima que encara no s’hagi trobat la solució per portar-lo més enllà del municipi, ja que la zona verda queda tallada sobtadament al nus de la Trinitat. En aquesta nova àrea de Barcelona és de visita obligada el Museu del Transport, situat sota el triangle ferroviari, que amaga unes joies històriques que paga la pena veure. És a sota de la Núvia, el gratacel de 143 metres d’alçària de Frank O. Gehry cobert d’acer inoxidable. El reflex dels rajos de sol en aquest edifici em porta a somniar en aquelles Barcelones que van poder ser i que no són.
L’espectacular escultura de Plensa a la platja del Bogatell domina la visió del litoral