Un antídot contra la solitud
La Comunitat de Sant Egidi obre un pis compartit al Barri Gòtic perquè la gent gran visqui en un ambient familiar
En Llorenç, de 82 anys, i en Ramon, de 59, comparteixen habitació des d’aquest estiu a la Casa de Família, la iniciativa de la Comunitat de Sant Egidi perquè gent gran que està sola, i també ciutadans sense sostre, convisquin en un ambient tan familiar com sigui possible. Aquest espaiós habitatge ubicat en una planta baixa del carrer Regomir de Barcelona allotja actualment tres persones, tot i que té capacitat per a vuit.
“Nosaltres treballem perquè la gent gran es pugui quedar a casa seva; els fem visites periòdiques per assegurar-nos que estan bé, els acompanyem al metge... Però quan ja no és possible els oferim venir aquí”, explica Montse Vilaseca, responsable del programa de gent gran d’aquesta comunitat nascuda a Roma el 1968 i especialitzada en l’atenció a les poblacions més vulnerables.
Molts habitatges de Ciutat Vella no disposen d’ascensor, un fet que complica el dia a dia de ciutadans que veuen com la seva mobilitat es va reduint cada dia. Alguns no suporten la idea d’encarar la recta final de la vida en solitud. D’altres es veuen obligats, per diferents motius, a deixar l’habitació que tenien llogada. Aquest és el cas de Llorenç Aymerich, feliç de poder conviure al cor del Gòtic amb en Ramon, amb l’Agustí i aviat amb la Lourdes, de 87 anys.
En Llorenç gaudeix de la seva independència, de poder sortir cada matí a esmorzar al Casal del Pati Llimona (“Per 85 cèntims, cafè i pasta”), de bussejar entre els llibres de la biblioteca Andreu Nin, dels seus passejos per la Rambla (“Camino molt; em diuen que és bo”)... I sap que, quan torni a casa i creui la porta del seu nou pis, veurà la cara dels seus amics. Dinarà i soparà en companyia.
“Jo vaig estar quatre anys dormint al carrer. Coneixia la gent de Sant Egidi perquè els dijous ens portaven menjar, i així vaig començar a fer-hi amistat. Quan em van proposar de venir aquí, al principi hi vaig ser reticent; a mi m’agrada la llibertat, però en realitat no l’he perduda: tinc la mateixa independència que abans”, comenta Ramon Pujol, que comparteix amb en Llorenç l’afició per la lectura. Per això ocupen la mateixa habitació i gaudeixen d’un espai amb escriptori i prestatgeries plenes d’assajos i novel·les. “Llegeixo molt; m’agrada tot allò referent a Barcelona. Ara estic amb un llibre sobre la història de la Model i amb un altre sobre els secrets de les places de la ciutat”, explica en Llorenç.
La idea inicial era que les vuit places fossin ocupades per veïns ja jubilats, a partir dels 70 o 80 anys, però les necessitats d’altres col·lectius vulnerables, com ara el dels sensesostre, ha fet que en aquesta primera fase també s’acullin ciutadans sense llar.
Vilaseca explica que tots els residents a la Casa de Família estan vinculats des de fa anys amb els voluntaris de Sant Egidi, amb qui han teixit relacions d’amistat. “A Barcelona fem el seguiment d’uns 400 avis de més de 80 anys, dels quals 100 són a Ciutat Vella”, afegeix.
“Volem introduir aquest model d’habitatge, perquè és com si fossin a casa seva; cada dia reben la visita d’almenys un voluntari de la comunitat que menja amb ells; a més a més, una treballadora és a la casa les 24 hores del dia. L’objectiu és optimitzar aquesta fórmula per obrir un segon pis: volem que els avis no estiguin sols”, insisteix Vilaseca.
Jaume Castro, director de Sant Egidi a Barcelona, destaca que els 60 voluntaris que ajuden la gent gran constaten que no són pocs els que acaben en residències quan el que voldrien és continuar a casa seva. “La pobresa és transversal: a les pensions baixes se sumen els habitatges deficients. Ara bé, hi ha gent gran amb més recursos que també està sola. El drama és veure tantes persones que viuen amb tristesa per ser un pes, per no ser correspostes”, indica Castro. Aviat també es traslladarà al carrer Regomir una dona d’edat avançada, veïna del Raval, que viu en una residència en què no se sent a gust.
Els beneficiaris d’aquest nou projecte de Sant Egidi aporten un donatiu, segons les seves possibilitats, i ells mateixos fan de voluntaris en altres iniciatives de la comunitat.
Aquest pis acollidor s’ha renovat completament a fi d’eliminar-ne totes les barreres arquitectòniques.
Un voluntari dina cada dia amb els avis i amb persones que havien dormit al ras, en una casa sense barreres arquitectòniques