El vici de les llistes
Dies d’abundància de llistes retrospectives per resumir el millor de l’any i, a més a més, el millor de la dècada. ¿No volies caldo? Doncs dues tasses. La compulsió per la recapitulació té una explicació industrial: es pot deixar preparada en format de llauna, és barata i només requereix certa habilitat per detectar quins són els cercadors gratuïts més eficaços. En la pràctica, és una manera d’obtenir continguts fàcils i vistosos que, ben aviat, podran encarregar-se a robots que no caldrà ni tan sols contractar de manera precària.
No tot són desavantatges: en el nostre món de la cultura sovint aquestes llistes permeten endreçar produccions que no podem abastar plenament i recuperar títols que, en el fragor de la batalla, se’ns havien escapat. Convenientment triats per prescriptors solvents, ens ajuden a destriar el gra de la palla sense caure en la supremacia quantitativa i menys matisada que estableixen les llistes de “més venuts”. Però quan la dimensió recapitulativa abasta una dècada sencera, la memòria flaqueja per força. Amb una perspectiva tan ampla, oblidem fàcilment, i la dificultat de reduir deu anys a deu hits s’acosta a un exercici de tortura o contorsió mental temerària.
Però no hi ha res a fer: el gènere es consolida. I la facilitat amb què es contagia el perpetua amb la mateixa insistència amb què, encara avui, milers d’entrevistadors li pregunten al pobre entrevistat quin llibre s’enduria a una illa deserta. Sovint participem en l’epidèmia o ens sentim incomprensiblement interessants preguntant-li a algú com definiria una altra persona “amb una sola paraula” o jugant a respondre on aniries si “només poguessis anar a un lloc del món”.
El més frustrant és que, si et toca participar com a corpus sociològic en alguna d’aquestes llistes, just després d’acabar-la t’adones que t’has deixat uns quants millors llibres, unes quantes millors pel·lícules i unes quantes millors cançons. L’explicació també és simple: res de tot això està pensat per ser millor o pitjor perquè aquest esperit competitiu basat en una percepció subjectiva no existeix (i la prova que els conceptes millor i pitjor estan en crisi és que se’ls ha substituït pel que “no et pots perdre”). Si podríem fer llistes científicament irrefutables de llibres, pel·lícules o cançons més llargues. Però a partir d’aquí hem d’entendre aquest joc com una forma d’entreteniment que permet fer bullir l’olla del màrqueting cultural o alimentar la modèstia/vanitat dels que hi són inclosos. Hauria de ser una alegria inofensiva si no fos perquè una de les poques satisfaccions pels que surten a la llista deu ser que algú altre no hi sigui. Potser el millor és actuar com proposava el còmic Robert Orben: “Consulto cada dia la llista dels nord-americans més rics. Si no hi sóc, em poso a treballar”.
Hi ha milers d’entrevistadors que encara li pregunten al pobre entrevistat quin llibre s’enduria a una illa deserta