Galdós, el retratista de l’ànima humana
La figura i l’obra de l’escriptor recobren reconeixement 100 anys després de la seva mort
La grandesa de Benito Pérez Galdós com a escriptor i personatge clau de l’Espanya moderna no està avui en dubte. Però no sempre el novel·lista, dramaturg i polític canari va ser sant de totes les devocions. Alguns col·legues contemporanis el van menysprear i en van boicotejar la candidatura al Nobel de Literatura. I des dels anys quaranta fins a finals dels seixanta del segle XX la censura franquista va impedir que els cineastes espanyols fessin versions de les seves obres. Tals greuges converteixen en qüestió de justícia els actes que ara, amb motiu del centenari de la seva mort a Madrid l’any 1920, venen a revitalitzar la seva obra.
La Biblioteca Nacional es va avançar a l’inici de les commemoracions mitjançant l’obertura, fa dos mesos, de l’exposició Benito Pérez Galdós. La veritat humana. Amb més de 200 peces entre manuscrits, llibres, escultures, gravats i teles, la mostra fa èmfasi en l’aportació de l’autor com a creador d’“una imatge moderna de l’ésser humà que superava la forjada pels arquetips mentals i dualitats predominants des del Renaixement”. Una imatge que trencava la fèrria divisió entre ment i emocions –entre esperit i cos o entre el noble i l’innoble– per passar a endinsar-se sense prejudicis en les grandeses i misèries de les persones.
I és que, sense estalviar en notes de context social i amb detall gairebé notarial de carrers, paisatges i cases de l’Espanya del seu temps –en especial de Madrid–, Galdós va ser abans que res un gran constructor de personatges; uns de millors que d’altres, però tots complexos. I, entre els escriptors de la seva època, va sobresortir per la preeminència i profunditat que va donar a les seves protagonistes femenines.
No en va bona part de les seves obres tenen nom de dona: Fortunata y Jacinta, Marianela, Doña Perfecta, Tristana, Electra... Algunes –i d’altres que no són als títols però sí dins dels llibres– s’inspiren en els nombrosos embolics i parelles que, sense arribar a casar-se mai, el novel·lista va tenir al llarg de la seva vida. Com l’escriptora gallega Emilia Pardo-Bazán o l’asturiana Lorenza Cobián González, mare de la seva única filla, la María.
Crític, irònic i amant de la llibertat, Galdós va connectar amb El Quixot i va bastir un pont literari del segle XVII al XX. I avui l’essència dels seus retrats humans, el sentit dels seus relats i els ensenyaments dels seus Episodis continuen vigents. El seu no és un centenari qualsevol.