Un clàssic en el seu centenari
Fa gairebé trenta anys, quan es va complir el centenari d’una dècada prodigiosa, 1880-1890, de la història de la novel·la espanyola (La Regenta, Fortunata y Jacinta, Los pazos de Ulloa), vaig iniciar el pròleg del llibre que agarbava totes les crítiques de Clarín sobre la narrativa de Galdós amb aquestes paraules: “La història de la teoria i de la crítica de la novel·la espanyola de l’últim quart del segle XIX és la història de la crítica de la novel·lística galdosiana per Clarín”. Ara, quan aquest llibre pren nous vols editorials, vull afirmar sense cap vacil·lació que la història de la novel·la espanyola de l’esmentat quart de segle consisteix en l’itinerari de les novel·les de Galdós. Història que té els seus miralls no només en Clarín o Pardo Bazán, sinó també en el gran realisme europeu, Dickens, Balzac, Zola, Dostoievski, Tolstoi, i, en el fons, el déu gran, Cervantes, amb qui l’escriptor canari té “un parentiu espiritual entranyable”, segons encertada expressió de Ricardo Gullón l’any 1957.
Malgrat que el jove Galdós va arribar a Madrid la tardor del 1862 per estudiar Dret, les seves veritables devocions eren les lletres, la música i el dibuix, i tot seguit el periodisme, on es forjarà com a escriptor en uns anys d’aprenentatge que inclouen dos viatges a París –el 67 i el 68– i la seva primera estada a Barcelona al compàs de la revolució del setembre del 68. Des de finals del 65 era soci de l’Ateneo de Madrid, on anys després va tenir la primera trobada amb Clarín, a qui li va semblar “un curiós de tota classe de coneixements”, especialment la ciència de Madrid que posseïa. I, en efecte, era així: Galdós va viure sempre observant els costums, els canvis socials, la vida de les arts; espectador interessat per la política progressista i per la recuperació de la tradició realista de les lletres espanyoles, sempre a l’aire del gran realisme europeu, va aprendre de l’ideari de Giner de los Ríos que la regeneració política passava per l’educativa i la cultural.
El periodisme de Galdós a La Nación ila Revista del Movimiento Intelectual de Europa a partir del 1865 i a la Revista de España, de què seria director, a partir del 1870, va a ser pas paral·lel de les seves primeres novel·les, dels seus textos de narrativa breu, previs a la redacció (1873-1875) de la primera sèrie d’Episodios Nacionales. En aquells anys de periodisme hi ha part de la substància seminal del gran Galdós novel·lista. I parteix també dels seus excel·lents dots de cronista i de la volença de maduresa i senectut, el teatre. Com a cronista vull recordar les quatre excepcionals cròniques que va remetre a La Prensa de Buenos Aires el juny del 88, quan visita per segona vegada Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal: “El moviment i animació de Barcelona i els seus voltants és colossal, i revela una vida mercantil no inferior a les ciutats més riques d’Europa i Amèrica”.
Darrere de les dues primeres sèries d’Episodios Nacionales i de les que Clarín va anomenar “novel·les de tendència”, Galdós es
converteix en novel·lista del gran realisme amb La desheredada (1881), saludada per Clarín des de Los lunes de El Imparcial com a primera pedra de l’avenir de la nova novel·la espanyola, que Galdós consolidarà amb Fortunata y Jacinta (1886-1887), dialogant amb La Regenta (1884-1885) i amb un univers amplíssim, que va des de Cervantes fins a Zola. Alhora es va consolidant la seva relació professional i amorosa amb Pardo Bazán, que quan acaba de llegir el quart volum de Fortunata y
Jacinta li escriu: “En ninguna de sus novelas ha buscado V. más hondo en el corazón humano, ni ha empleado más sinceros acentos para referirlos. Deme V. la mano que se la estreche con toda efusión del alma, maestro (aunque V. rabie)”.
Fortunata y Jacinta és la millor síntesi de l’art de novel·lar de Galdós. Molt d’aquell art es percep en la preunamuniana El amigo Manso (1882) o en el sabor de Tolstoi que atresora Misericordia (1897), per citar dues petites obres mestres. Galdós no descuida mai les veritats intrahistòriques (de les que va escriure al pròleg a la segona edició il·lustrada d’Episodios Nacionales, l’any 1885) perquè “són el viure, el sentir i fins al respirar de la gent”. Per això, al marge de la morfologia dels relats, de la configuració dels personatges, de la creació d’una oralitat escrita insuperable, Fortunata y Jacinta recrea una vegada i una altra la mascarada de la història oficial: conversen al cafè Universal de la Puerta del Sol, Evaristo Feijoo –un progressista desenganyat– i Juan Pablo Rubín –un tradicionalista penedit– mentre el narrador anota: “La moral política és com una capa amb tants pedaços que ja no se sap quina és la tela primitiva”.
Amb la crisi de final del segle XIX va arribar la represa dels Episodios Nacionales (tancats el 1912), l’estrena d’Electra (1901), el pròleg, esplèndid, a l’edició de La Regenta del 1901, la seva destacada participació en la Conjunció Republicano-Socialista del 1909, la seva progressiva ceguesa, la seva passió pels últims quartets de corda de Beethoven, les seves últimes visites a Barcelona (1917, 1918). El juny d’aquest any i a l’hotel Inglaterra se li ret un homenatge en què pren la paraula Miquel dels Sants Oliver, director de La Vanguardia.
Galdós, que havia establert el seu programa novel·lesc en l’assaig Observaciones sobre la novela contemporánea en Espanya (1870), afirmava al seu discurs d’ingrés a la RAE el 1897 que “imatge de la vida és la novel·la”, una imatge que havia plasmat en paraules que diuen la veritat humana, amb una memòria documentada i amb una mirada transcendent. Un art i un compromís que María Zambrano va considerar, el 1938, que ens ofereix en tota la seva integritat la vida mateixa.