L’Abelardo i l’Ernesto
Un altre derbi en què els dos equips es juguen coses importants. Un Espanyol més necessitat de punts que mai i un Barcelona que lluita per no deixar que la porta del dubte s’obri definitivament, ja que tot el curs s’està movent en un sembla que sí o sembla que no.
I, enmig, una divertida publicació i rèplica a les xarxes fent comentaris a la relació de cada un dels entrenadors i la seva vinculació professional. Donant a entendre que hi ha una relació sentimental amb el rival del cap de setmana. El Barcelona va començar amb Abelardo i l’Espanyol va respondre amb la mateixa moneda amb Valverde. I aquest, curiosament, és un argument molt utilitzat pels seguidors quan es fitxa un exjugador del rival com a entrenador. I que se suposa que ha de ser un defecte, o almenys s’entén com que no és de confiança. I, sens dubte, res més lluny de la realitat.
Després de gaudir durant anys com a professional en el món del futbol i molts més com a director d’una empresa, puc assegurar que no he vist cap professió en què s’hagi de suportar més estrès que la d’entrenador. És més, sent un gran amant de l’esport del futbol i també un gran amant de la creació d’equips, cosa que durant cert temps de la meva vida va ser una possible il·lusió –em refereixo a entrenar un equip–, va quedar anul·lada a la meva ment. Vaig decidir no acostarme a les banquetes per autèntica protecció a la meva salut mental. Poca gent sap com pateixen aquests professionals. De fet, si pateixen com bèsties els que en cas de ser acomiadats s’embutxaquen quantitats importants d’euros, imagineu com pateix un entrenador de Segona Divisió B.
Per això, deixem-nos de ximpleries respecte a la professionalitat dels entrenadors
Deixem-nos de ximpleries sobre la professionalitat d’un entrenador que dirigeix el rival del que va ser el seu club
que entrenen l’equip rival del que va ser el seu club més important com a jugador. Abelardo arriba a una ciutat on va ser molt feliç, on es viu molt bé, i a un club que, malgrat veure’s molt escanyat, no deixa de ser un club important. Un bon marcador per al tècnic asturià suposaria alimentar la flama de l’esperança de la possible salvació. Cosa que, al seu torn, es convertiria en el passaport cap a una renovació immediata o en la projecció de la seva carrera professional cap a reptes més importants. Per tant, feta aquesta petita reflexió, a l’exblaugrana li agradaria empatar contra el Barcelona, però encara més guanyar-lo. I encara més clavar-n’hi quatre. I si això passés us asseguro que es ficaria al llit amb un somriure més que seductor.
Ara bé, passaria el mateix amb l’Ernesto. Tot i saber que una victòria deixaria alguns amics decebuts pel resultat. Si el Barcelona guanya estarà encantat. Però si, a més, ofereix un gran espectacle i domina el matx des del minut 1 i sense cap debilitat en els 90 minuts, encara millor.