La reconversió del ‘senglar’
Després de dotze anys “jugant-se-la” en moto, Gerard Farrés s’obre camí sobre quatre rodes amb els buguis Side by Side
“Soc un senglar. No he tingut mai por en la competició, però no me la volia jugar més. Podria haver continuat, però per a què més?”, confessa descarnadament Gerard Farrés (Olost de Lluçanès, 1979).
Després d’onze anys jugant-se-la en moto en el ral·li més dur va decidir penjar les dues rodes, prescindir d’ofertes llamineres econòmicament i iniciar el camí del volant en els buguis Side by Side (SSV), la nova categoria barata dels cotxes, el següent pas dels quads. És la reconversió que han emprès molts motoristes. I al Farreti, com coneixen afectuosament el pilot més caparrut i un dels més solidaris de la caravana, no li ha anat malament.
En el debut en la nova classe, l’edició 2019, Farrés va ser segon, darrere d’un altre veterà de les motos com el xilè Chaleco López. “Per mi, l’SSV [un totterreny lleuger d’uns mil quilos i 200 cavalls] és el trampolí per arribar als cotxes. Hi veig més futur que en els cotxes. Si no ens limiten gaire i ens deixen créixer, si venen les marques i patrocinadors, donarem un espectacle increïble”, promet il·lusionat el pilot osonenc, que enguany compartirà vehicle amb Armand Monleón de copilot, un altre exmotorista. “No em vull carregar els pilots de motos”, riu, recordant que també va reconvertir Dani Oliveras (ara copilot de Nani Roma) i el seu excompany d’equip Marc Solà també s’ha fet copilot, de Santiago Navarro.
–Que els pilots de motos es passin al cotxe els dona un avantatge molt gran, pel coneixement de la cursa, perquè sabem com l’hem de gestionar i com hem d’entrar en una duna, i pel vocabulari que tenim interioritzat i que fa que ens comuniquem més ràpid –assegura Farrés, que sobretot se sent més tranquil–.
–El bugui SSV em dona més seguretat que la moto. En moto, quan acabava una etapa donava gràcies a Déu de ser viu (ara també ho faig): saps que pots matar-te, quedar-te en cadira de rodes, fer-te molt de mal. Ara pateixo més pel vehicle que per mi –diu mirant enrere–.
Una dècada de Dakars farcida d’esforços, sacrificis, patiments, renúncies, de buscar-se la vida. “Tota la meva carrera ha estat de créixer a poc a poc, ningú no m’ha regalat res. Els meus passos eren molt petits, amb mals resultats, perquè la meva missió no era un bon resultat sinó que els altres brillessin”, recorda Farrés, protagonista d’un periple digne d’una novel·la d’aventures.
S’estrenava al Dakar el 2006 amb un genoll destrossat dos mesos abans, sense preparació física, i va aconseguir ser el segon millor rookie (16è). La seva empenta li va fer guanyar-se el sobrenom del senglar del desert. El 2007 es va quedar sense segon Dakar després de rescindir-li el contracte Yamaha un mes abans, i el 2008, per la suspensió del ral·li per l’amenaça terrorista. Hi tornava el 2009 com a motxiller de
Marc Coma al KTM Repsol per ajudar-lo a guanyar el segon tuareg sacrificant-se amb dos canells trencats o arribant a fer 274 quilòmetres sobre una llanta per deixar un pneumàtic a l’avianès. Després va fer d’escuder del Chaleco López, va deambular per l’equip italià Bordone-Ferrari, amb el Wild Wolf, amb Gas Gas, i va viure gestes memorables fent d’àngel de la guarda, com quan va rescatar d’una mort segura Enric Martí, o el portuguès Rubén Faria, amb una fractura oberta de canell.
“Vaig dir a l’Anna, la meva dona: ‘Si no tinc cap possibilitat de fer-ho bé, em retiro’”, recorda. Hi va estar a prop, però li van arribar dues ofertes: fer de motxiller de Joan Barreda a l’equip oficial d’Honda, “amb un gran suport econòmic, però tornant enrere”, i liderar el projecte d’Himoinsa, una estructura privada murciana “que parlava de valors, de companyonia”, amb Antonio Gimeno, Rosa Romero, Dani Oliveras, i després Marc Solà i Ivan Cervantes. “Jo volia ser feliç. Els calés no m’han fet anar mai enlloc”. Es va arriscar, va signar els millors resultats al Dakar i va ser el millor pilot espanyol en motos en tres edicions: vuitè el 2016, tercer el 2017 i cinquè el 2018. Aquell podi del 2017 va ser la millor recompensa a la tossuderia.
I va començar a veure el final del camí en motos.
–Vaig començar a sentir que havia donat el màxim. El genoll que ja tenia molt malmès em causava problemes, i a la Jana i la Laia [les filles] i l’Anna les feia patir molt. Aquest cúmul de circumstàncies fan que em digui: “Tinc 40 anys: què he de demostrar més en moto?”. I se’n va anar de cap als buguis SSV. “Sempre he sabut que no em faria ric competint, ni ha estat el meu objectiu córrer per diners: ho he fet per passió. Almenys ara, però, em sento més segur, i veig possibilitats de créixer”. Paraula de senglar.
LA REFLEXIÓ DEL FARRETI
“L’SSV em dona més seguretat; en moto, quan acabava una etapa donava gràcies a Déu de ser viu”
FILOSOFIA DE VIDA
“Sempre he sabut que no em faria ric competint, ho he fet per passió, i ara veig possibilitats de créixer”