El futur de l’ocupació
Nova dècada, nous interrogants: què ens oferirà la ja iniciada? Per al 2020/21, el consens suggereix el que hem estat defensant: desacceleració, sí; però recessió o crisi, no. Però sota aquesta contenció, a mitjà termini hi ha subjacent una realitat més dura: difícilment es recuperarà l’exitós model 2014-19. Tot suggereix que ens encaminem cap a avanços del PIB no gaire superiors a l’1,5% que, en relació amb el mercat de treball, també impliquen una marcada flexió del creixement de l’ocupació (del 2,8% anual del 2015-18 a l’1%/1,5% el 2020/21).
És cert que queda molt camí per recórrer. Tant en l’atur com en ocupació, on, en proporció amb la població de 16-66 anys, el 62% espanyol és encara molt lluny del 76% alemany. Però, malgrat això, difícilment tornarem a augments ocupacionals tan intensos. I això perquè aquests han estat vinculats a màxims històrics d’exportacions difícilment superables: l’innovador de la recuperació del 2013-19 ha estat el paper exercit per la indústria i els serveis productius que hi estan associats (prop del 40% de l’ocupació creada), així com pel turisme i els transports. En canvi, els sectors que tradicionalment havien impulsat l’ocupació hi han tingut una participació menor: la construcció ha passat de generar un 25% de la nova ocupació el 1985-91, i un 18% el
Més enllà del 2020, es fa difícil esperar augments tan substancials de llocs de treball com en el període 2014-2019
1994-2000, al modest 10% actual. I una cosa semblant ha succeït amb els serveis col·lectius (administracions públiques, sanitat i educació privada i pública). Alhora, el paper impulsor del comerç s’ha reduït substancialment: del 25% dels llocs de treball creats després de les crisis energètiques, al 8% del 2013-19.
Atalaiant el futur, i sense considerar els efectes del canvi tècnic, es fa difícil esperar augments tan substancials de llocs de treball com en els anys 2014-19. En l’hostaleria, i després dels màxims assolits, la millora política a la Mediterrània comença a desviar demanda estrangera. I, atesos els augments en productivitat industrial i l’expansió exportadora aconseguida, tampoc no cal preveure forts avanços de la seva ocupació i, amb ells, de les branques vinculades (transports, comunicacions, logística o serveis empresarials). Finalment, pel que fa a la demanda interna, només un nou xoc immigratori, avui incipient, podria revitalitzar la construcció, alguns serveis col·lectius i altres branques terciàries.
En suma, han passat ja els anys de forta expansió de l’ocupació. Amb això, hem entrat en una nova fase que tal vegada pot ser una oportunitat per abandonar el model de baixos augments de productivitat i treball precari, encara que hagi estat tan exitós en creació d’ocupació. Perquè l’augment del nivell de vida exigeix, justament, increments del PIB per ocupat que en els últims anys amb prou feines han aparegut (un 0,1% anual a Espanya, lluny del 0,7% francès o alemany). Ens hi va el futur. Tant el de l’estabilitat de l’ocupació com el del benestar col·lectiu.