“Ens reencarnem: l’univers no es cansa de rimar amb si mateix”
Edat? No he tingut mai una feina, així que mai no em jubilaré. L’escola ensenya respostes, però ha d’ensenyar a fer preguntes. Si et controles a tu mateix, comences a controlar el món. Ficar la gent en caixes de ciment és arquitectura criminal, i les nostres ciutats n’estan plenes. Col·laboro amb l’IAAC
Sempre li va agradar l’arquitectura?
Sempre vaig pensar que ficar la gent en caixes de ciment, per mediocritat intel·lectual i interès dels constructors, és un crim i que ens enclouen tota la vida en elles, perquè hi ha massa arquitecte criminal; i molt ximple.
On es va descobrir a si mateix?
No va ser a l’escola. Per això, he construït escoles. El meu pare tenia una botiga de queviures al poble de mil habitants on vaig néixer, a Ontario. Als 6 anys, jo ja repartia comandes i em guanyava les propines; per això, vaig haver d’anar a l’escola per descobrir que era un inútil.
Qui li va dir que ho era?
Una professora que no hauria d’haver-ne sigut: jo era dislèctic, i va creure que era idiota. Però també vaig tenir professors magnífics, que, com jo, veien caixes de ciment i vides absurdes ficades a dins. Em van ensenyar a fer preguntes en comptes d’obligar-me a memoritzar respostes, com fa tanta escola dolenta.
I va escapar del poble?
I vaig acabar a l’Ontario College of Arts, d’on no havia sortit un artista en 50 anys. Així que me’n vaig anar a una agència de viatges i em van oferir un bitllet molt barat a Jakarta.
Per què Jakarta?
Perquè m’agradava el menjar japonès i em sonava semblant. Jakarta em va decebre, i vaig anar a Bali en un ferri, on tothom vomitava. Bali em va emocionar: semblava intacte des del paradís. I encara hi soc des dels 25 anys.
Ja era una meca hippy?
Jo soc massa avorrit per ser hippy i m’agrada fer coses amb mètode, sistema i pencant cada dia.
Què el va fascinar de Bali?
La reencarnació que ho impregna tot. Allà no és que creguis; és que sents que ens reencarnem, perquè cada dia perceps que l’univers no es cansa de rimar amb si mateix i que nosaltres en formem part.
Per què li sembla fascinant?
És relaxant pensar que si t’equivoques, no passa res; tindràs una altra vida per millorar.
I mentrestant...?
A Bali, llavors, el 1975, no hi havia ni llum ni aigua i tot just carreteres; però tenia centenars d’artesans habilíssims per tota la illa, i disposats a crear amb mi, capaços de convertir en or o plata qualsevol altra realitat, com jo volgués. Jo somiava i ells ho feien matèria.
Per què?
Perquè no tenien fàbriques; però sí unes mans prodigioses. I cada sis mesos havien de fer regals als festivals a les moltes dones dels reis de Bali i més valia tenir-hi bones relacions.
Tot paradís té les seves serps.
Algunes més grasses que d’altres. Bali era un paradís, també, per a la joieria, una tradició mil·lenària. Agafi aquesta cadena!
...! La veritat és que emet vibracions.
Les emet des que la plata va ser trenada en una sala de meditació. L’experiència de la joia no és la visió, sinó la vibració de segles.
Vagi amb compte amb ella per Barcelona.
Ah! Quina pena que no puguin robar-me també la meva millor idea, la Green School, i aprofitar-la aquests pobres lladres.
Es tornarien honestos?
A Bali, sabem que amb una bona educació ningú no necessita robar. I jo vaig ubicar l’escola entre jardins i camps d’arròs. Miri: tot en ella és de bambú. Les escoles no han d’ensenyar a ser sostenibles; han de ser sostenibles i la Green School ho és. Mengem el que conreem: miri les fotos.
És fabulosa: una catedral de bambú! Això és només el que veu per fora: tenim 550 nens de 39 països i alguns dislèctics que anomenem prolèxics, perquè són molt creatius.
Què fa la Green School que no facin les altres?
Una de les coses que m’enorgulleixen és que sortim a recollir escombraries i plàstics i, en general, tota la porqueria que deixa la gent en platges i camps.
Encomiable.
L’encomiable és que aconseguim passa’ns-ho bomba fent d’escombriaires. S’ha convertit en un festival que celebra la naturalesa amb cant, ball i art. I esforç. I uns festins saludables memorables.
Als nens els agrada recollir brossa?
Si saps explicar per què, sí, cregui’m. Ha de venir al nostre hotel escolar.
Potser m’hi acostaré aquests dies.
Els ensenyem a cuinar i fem la nostra pròpia aigua, els sucs, els menjars... I no hi ha ni un plàstic en tot el perímetre green. De plats, utilitzem grans fulles dels boscos propers.
No he vist parets a la seva escola. L’administració, la sala d’ordinadors i la biblioteca estan al cor del centre: estructures de 60 metres de llarg per 20 d’alt... Tot de bambú. Tot fet a Bali.
Els nens surten formats?
Es formen per no ser esclaus d’una empresa, que els converteixi en robots al servei del seu compte de resultats fins que un dia s’adonen que han viscut l’existència que volien un grapat de llunàtics avariciosos que, a més, s’han carregat el planeta. Així que els formen amb la finalitat que siguin persones capaces de decidir el seu propi destí.